Raphael Minder: “Veig gent esgotada perquè les seves esperances del 2017 no s’han realitzat”

Entrevista al corresponsal a Espanya del New York Times

Ara fa 10 anys que el periodista suís Raphael Minder (Ginebra, 1971) va arribar a Espanya en qualitat de corresponsal del diari més influent del món, el New York Times, i, certament, va encertar la dècada per ser-hi: des de l’empresonament de tot un director gerent de l’FMI com Rodrigo Rato fins al procés per la independència de Catalunya, passant per la caiguda i expatriació del mite-rei Joan Carles, la fi d’ETA, el rescat del sistema financer o els mesos i mesos de governs en funcions de Rajoy i Sánchez. El Procés li ha donat molta feina, sobretot perquè una Catalunya àvida de reconeixement internacional i una Espanya en ofensiva diplomàtica per ocultar la gegantina dimensió del problema van lliurar la batalla entre els corresponsals estrangers. Al llibre Esto es España? (Península, 2020) Minder diu que si vols tenir problemes a Espanya has d’escriure sobre «futbol, toros, el catolicisme, la Guerra Civil i Franco, la monarquia, el terrorisme basc i el secessionisme català».

Quina mena de destinació era Espanya per a un corresponsal el 2010?

Un dels caps del New York Times em va dir: “Has de pensar que Espanya és al racó sud-oest d’Europa i t’hauràs de buscar reportatges o perfils de personatges que cridin l’atenció i frustrar-te perquè, sovint, la gran notícia d’Espanya no és la gran notícia internacional”. Vaig mirar què havia fet el New York Times la dècada anterior i, amb l’excepció de l’atemptat d’Atocha del 2004, hi va haver poques notícies d’Espanya. Era un país que anava bé en sectors que no interessen gaire, com el totxo. Pots escriure un o dos articles sobre el totxo, però el totxo no és inventar l’economia digital. En canvi, en aquesta dècada Espanya ha superat les expectatives del meu cap i les meves pròpies.

¿Recorda les primeres notícies de què va parlar?

Vaig arribar l’abril del 2010 i encara es parlava dels brots verds de l’economia. I el mes següent, les primeres retallades del govern de Zapatero i, a partir de llavors, la caiguda en picat de les caixes, una rere l’altra, fins a la gran caiguda del maig del 2012, la de Bankia, que obliga el país a demanar milers de milions a la UE.

I llavors The New York Times publica un reportatge sobre la crisi a Espanya. La primera foto era la d’un home amb una samarreta de Ronaldinho remenant un contenidor d’escombraries a Barcelona.

No ho oblidem: la desocupació va arribar al 27% el 2012, però un funcionari de la Moncloa em va trucar i em va dir que el govern “havia examinat les imatges i havien arribat a la conclusió que representaven un ultratjant assalt contra la dignitat i la reputació d’Espanya”.

Com s’ho va prendre?

Vaig replicar que aquella era una de les realitats d’Espanya. Hauria pogut ensenyar altres coses, perquè és veritat que durant la crisi els estadis es van continuar omplint, però així és una crisi, no toca a tothom. Les fotos eren del Samuel Aranda i es va estar dies per fer-les. Hi ha imatges d’Andalusia, de Madrid, de Benidorm... Em van arribar a dir que el Samuel era català i les fotos tenien intenció. Aranda és l’únic periodista espanyol que ha guanyat el World Press Photo Award, que és el premi més important que pot rebre un fotoperiodista.

Qui es queixa més del que publica al New York Times , la dreta o l’esquerra?

Depèn de si està a l’oposició o al poder. A vegades, el que abans els agradava de sobte no els agrada. En aquesta feina meva és molt fàcil perdre amics.

¿I quantes trucades rep de gent que vol que el New York Times parli del seu tema?

Rebo una mitja dotzena de correus setmanals de gent que em presenta un tema que considera essencial i que s’ha de conèixer. I ho entenc. Però jo no soc qui prendrà la decisió. Jo haig de vendre el tema a un redactor a Manhattan i donar-li dues o tres raons vàlides de per què ho vull fer.

Quins factors té en compte per decidir que farà un tema?

Primer, si és una situació amb la qual algú que és en un altre lloc s’hi pot identificar. Vaig fer un reportatge sobre Antonio Meño, en coma durant 23 anys perquè volia operar-se el nas i el van deixar sense oxigen al quiròfan; tenia 22 anys. Segon, l’època. Al moment de la crisi migratòria em va semblar interessant anar a Tarifa, a Melilla... Tercer, al revés: entendre que quan hi ha eleccions als Estats Units no et compraran gaire temes. I quart, per comparació: si a Amèrica és notícia el Me Too, ¿com és aquest tema a Espanya? I comproves que aquí hi ha hagut les manades, més que no pas que hagi afectat un personatge cèlebre.

Vostè el 2017 ja va publicar un altre llibre, The struggle for Catalonia .

Una editorial anglesa, arran del referèndum d’Escòcia, es va fixar en Catalunya perquè en anglès no se n’havia escrit res modern. Em va resultar interessant per desconeixement, vaig descobrir que hi ha catalanistes antiindependència i que una persona que té tota la família vinculada a Andalusia pot ser portaveu al Congrés d’un partit independentista. Vaig llegir de Vicens Vives a Culla, passant per Fontana. Recordo que vaig visitar Fontana a casa seva i em va preguntar: “Quin d’aquests llibres has llegit?” “Qui, jo? Cap!”

Què va entendre de Catalunya?

Doncs que té moltes realitats, que té gent molt orgullosa de la seva terra però que fa interpretacions diferents d’aquest orgull, i que és una comunitat que s’ha dividit en pocs anys de manera forta. Parlant de matisos: recordo visitar Tortosa i quedar-me sorprès de parlar amb l’alcalde Bel, que era el número 2 del moviment independentista dels alcaldes però estava molt orgullós del seu monument a la batalla de l’Ebre que van posar els franquistes: “Això forma part del paisatge de la meva ciutat i no vull que els de Barcelona m’expliquin com ha de ser la meva ciutat...”

Quan va arribar, el 2010, l’independentisme no tenia el gairebé 50% de vots que té ara.

La crisi econòmica va impulsar amb força la idea que Catalunya fa una contribució massa gran a un Estat que és incapaç de gestionar els recursos. I crec també que la política espanyola i la catalana es van autoajudar. Per resoldre un conflicte cal tenir gent que vol resoldre’l, però jo no veig gaire polítics que vulguin resoldre’l, perquè els interessa el conflicte. I esclar, si el PSOE i el PP tenen poc o gens de pes a Catalunya, no tenen incentius per pensar un missatge de solució. No guanyaran votants a casa fent ofertes a fora de casa. A part que la política espanyola ha estat molt curtterminista. Jo soc suís, i allà el covid-19 no ha generat un debat polític. Hi ha un problema i ara li toca solucionar-lo a qui governa. A Espanya tots els governs anul·len la reforma educativa i n’aproven una de nova. I diria que ja en porten 8 en 42 anys. Però no han tingut un debat profund sobre l’educació espanyola.

Li van arribar a dir que un estranger no perdria el temps escrivint un llibre sobre Catalunya si no és que servia la propaganda secessionista.

És que una manera de solucionar un problema és fer veure que no hi ha problema. I, òbviament, Catalunya buscava protagonisme, el necessitava més que la part espanyola, perquè Catalunya no té reconeixement internacional, no és estat. I al contrari, qui està en l’àmbit estatal, que té el reconeixement, no volia tenir un llibre sobre la lluita d’una de les 17 comunitats. Ho entenc.

¿Creu que Espanya és un estat plurinacional?

És un estat plurinacional, però no ho assumeix del tot. Espanya té una estructura híbrida que no sempre és còmoda. No és un estat federal, però sí que les comunitats tenen molts poders, i avui dia, en el tema més important, que és la salut, tenen tot el poder. Són estructures complicades en què el reconeixement és parcial. Espanya té molta diversitat, però a vegades li costa apreciar el valor de la seva pròpia diversitat.

Com va viure l’1 d’Octubre?

Tothom creu saber què va passar l’1 d’octubre del 2017 i ningú no ho sap, realment. Em sembla fascinant que encara no se n’hagi fet una comissió parlamentària al Congrés. No sabem encara qui va ordenar les càrregues policials. Zoido va declarar al Tribunal Suprem que ell no les va ordenar. Si no les va ordenar el ministre de l’Interior, qui les va decidir? Ningú no n’ha acceptat la responsabilitat. I tres anys després encara tinc el dubte de si va haver-hi contraordre. I, a l’altra banda, els polítics catalans sabien que es podien exposar a un judici i a sancions duríssimes, amb tots els preavisos del Constitucional. Ja havien vist què li havia passat a Artur Mas per convocar una consulta.

D’aquí a ser acusats de rebel·lió i ser condemnats per sedició...

No ho sé. Entrem en suposicions. Jo crec que si fossin uns altres potser hauria passat el mateix.

Probablement, part del que li passa a l’estat espanyol és que va assegurar que no hi hauria referèndum i al final va haver-hi urnes.

És un cop difícil, és una pèrdua de control sobre el relat i sobre el país. Ara, igual que l’Estat no va arribar a impedir les urnes, Puigdemont va prometre que es votaria amb tota normalitat i ell mateix, jo crec, sabia que no es compliria. Llavors tots dos, Rajoy i Puigdemont, van vendre un missatge als seus que no era encertat. I sabien que ni l’un ni l’altre sortiria del tot vencedor de l’enfrontament.

El discurs del rei del 3 d’Octubre ¿el va impactar?

Sí. Entenc que sigui com una espina clavada per a molta gent a Catalunya, però entenc també que els que el defensen ho facin amb més força. És així. El que no ha aconseguit aquell discurs és fomentar la concòrdia.

¿El tema de Catalunya l’ha ficat en un laberint?

Jo crec que ha esgotat la societat catalana i l’espanyola. Molta gent ha posat molta emoció en això del 2017 i ara veig gent bastant esgotada perquè les seves esperances no s’han realitzat. I a Madrid també: si hem derrotat el cop d’estat, ¿com és que encara estem parlant de tornar al mateix? Jo no em sento esgotat perquè ho segueixo amb molt d’interès, però en l’àmbit internacional ara mateix no interessa el tema català com el 2017.

Diu que la Guerra Civil i Franco són temes sensibles.

Sí. Una política em va dir que una de les tragèdies d’Espanya és que va haver-hi guerra civil i després dictadura, i en gairebé tots els països és a l’inrevés: primer hi ha una dictadura i després una guerra civil. Quan el dictador mor en un hospital i hi ha dies de dol nacional, deixa un cert problema a l’hora de definir aquella època. A Espanya no he vist un intent d’incorporar un relat acceptat per tothom, i això deixa molt espai obert perquè cadascú faci el seu relat. Recordo que en una classe de nens catalans n’hi va haver un que em va dir que era mentida que l’última ciutat a caure a la Guerra Civil fos Madrid i no Barcelona. No s’ho podia creure. Si arribem a aquest nivell de falta de coneixement dels joves, el polític de torn sempre ho manipularà.