Reciclar les facultats

Molts professors de Periodisme fan una feina excepcional. I l'hauran de fer encara més, perquè els canvis en la professió són molt bèsties. Desitjo ferventment que se'n surtin (ens en sortim). La primera dificultat que els (ens) cal superar és acceptar que han (hem) d'ensenyar algunes coses que no sabem si acabaran per funcionar o no. Ajuda la constatació que algunes habilitats i coneixements bàsics en el passat no serveixin ara de res. El tipòmetre, posem per cas, exagerant. Encara trobo qui ho defensa, dient que tot això és al periodisme el que els vaixells escola tipus J. S. Elcano són per als marins. O que dedicar 40 hores a Barthes és com dedicar-les a Clausewitz per a un oficial. Home, aquesta manera de veure les coses no ajuda en una institució amb missió de lideratge i d'avantguarda.

Les escoles de periodisme haurien de ser les primeres a trencar alguns mites de la professió i la indústria, com és ara que tenir un producte imprès és vital o que online no es fan diners; a substituir ensenyaments a dues passes de morir, com disseny per a impresos, i dedicar aquest temps a d'altres, com visualització de dades o optimització de continguts per a buscadors o SEO. Sé que algunes d'aquestes, diguem-ne, disciplines van i vénen a ritme frenètic i que tot plegat va contra la cultura doctoral de la universitat. Però ens hi juguem més que això. Ens hi juguem el periodisme. Perquè justament a les facultats, aprofitant que uns t'ensenyaven a fer servir el tipòmetre, d'altres t'explicaven què vol dir socialdemòcrata , qui eren Planes o Breslin o com es llegeix un balanç. I mentre el tipòmetre, que era el que més ens agradava, pot anar al bagul en benefici de l'HTML, allò altre no es pot perdre mai. Perquè el periodisme no és al tipòmetre ni al SEO sinó al criteri i l'actitud dels periodistes.