Ricky Gervais torna a Netflix amb noves dosis de dol àcid

El còmic estrena els sis episodis de la segona temporada d''Afterlife'

Qualsevol situació és susceptible de contenir un substrat d'humor, si es tenen les eines adequades i un mínim sentit de la humanitat, i Ricky Gervais s’ha convertit en un dels prospectors més cèlebres, capaç de pouar petroli del tedi de les oficines ( The office), del fracàs de les aspiracions ( Extras), de la senectut ( Derek) o la vanitat de la fama (en els seus sarcàstics monòlegs presentant els Globus d’Or). En el cas d’ Afterlife, el tema escollit és el dol per la pèrdua de la persona estimada. I, des d’aquest divendres, Netflix puja al seu catàleg la segona temporada d’una sèrie que l’ha acostat al públic generalista amb la seva combinació de riure i tendresa.

Es tracta de sis capítols nous que continuen de manera directa el que s’havia pogut veure fins ara. El protagonista és Tony Johnson, un periodista d’un mitjà local que queda viudo per culpa del càncer que s’endú la seva dona. El seu impuls inicial seria suïcidar-se, però el seu gos no sap obrir sol les llaunes de carn, així que decideix seguir viu. A partir d’aquí, el seu entorn intenta ajudar-lo a sortir del pou de la depressió amb resultats dispars. La primera temporada acabava amb una certa acceptació de la mort per part del personatge de Gervais i, en aquesta segona, promet ajudar com a retorn els que van fer-li costat. Tenint en compte la seva ineptitud social i la tendència a no tancar la boca quan toca, el resultat és previsible.

El còmic és un mestre de la incomoditat i ha vorejat tots els tabús de l’humor: la mort, el racisme, les discapacitats, el sexisme... Però n’ha sortit (prou) indemne perquè sempre es posa a favor del feble. En tot cas, el to d’aquesta segona temporada és clarament més ombrívol. Tot i que no falten els insults creatius, les situacions de vergonya aliena o les respostes mordaces, hi ha un canvi que fa més dolorós el resultat. Si a l’inici de la sèrie el protagonista carregava contra tothom que se li acostava per oferir compassió, ara és ell mateix l’objectiu de les invectives més dures. Humor britànic cent per cent, doncs, pel que fa a les dosis de l’autodestrucció.

Afterlife també és un retrat bastant simpàtic de les misèries del periodisme fet amb una sabata i una espardenya. Gervais interpreta un reporter que ja no gaudeix de les històries, tot i que alguns dels personatges que va trobant li fan replantejar si el cinisme és l’enfocament més saludable per anar per la vida. A banda dels companys del diari, altres personatges rellevants són el seu pare, amb un Alzheimer avançat, la infermera que el cuida (que el Tony no vol admetre que l'atrau), una viuda de ja avançada edat, amb qui es troba ocasionalment al cementiri i que li dona consells molt prosaics i serens, una treballadora sexual i un ionqui que intenta aprofitar-se d’ell sempre que pot. I el Brandy, esclar, el gos, que segueix tenint un paper fonamental, ja que és l’autèntic confident del protagonista. Ell i el fantasma de la seva dona en forma de missatges que li deixa enregistrats, perquè sap que, sense ella, està perdut.

Hi ha una frase del poeta americà Robert Frost que apareix esmentada a la sèrie prou vàlida per resumir els llimbs anímics on viu el protagonista. En traducció lliure, seria: "Puc resumir en una paraula tot el que he après sobre la vida: continua". I aquest és el missatge que Gervais posa al centre. Per a bé o per a mal, tot això passarà. Fins a la tercera temporada, almenys.