Roger de Gràcia: “D’aquí 15 anys, quan encara sigui aquí, veurem com va l’audiència”

BarcelonaEns trobem a la terrassa de l’irlandès del costat de l’emissora. Seu amb la paret a l’esquena, com fa sempre, per veure tothom que passa i controlar-ho tot. Sospito que hem quedat a fora per poder fumar.

¿T’has acostumat a la voracitat d’un programa diari de 3 hores?

Encara estem atropellats pel mateix vaixell, que és molt gran. És difícil omplir tres hores de continguts, trobar les coses que funcionen i les que no. Estem contents del to general, l’hem agafat, i la veritat és que cada dia disfruto una mica més del directe.

¿La transcendència, la marca Catalunya Ràdio, pesa molt?

Un li té molt de carinyo perquè l’ha escoltat tota la vida i té molts referents periodístics. El primer dia em vaig sacsejar, físicament també, amb uns estiraments per combatre-la. Algun dia he comès l’error de pensar en la transcendència de tot plegat i és el pitjor que pots fer. Hi ha una cosa que m’ha sorprès, i és que les 3 hores passen molt més ràpid del que pensava.

Com veus l’apassionant món del col·laborador ara que has passat a ser presentador?

Una de les premisses era no anar amb el coet al cul. Crec que no passa res per fer una ràdio una mica més relaxada si el contingut és interessant. M’interessen més els continguts que els temps. No m’agrada veure com el col·laborador està tan pressionat. Ells pateixen, el presentador pateix, el programa pateix i la gent de casa pateix.

El nom del programa porta el teu nom inclòs i la paraula estat. ¿Això és processime?

Era una aposta transgressora i de treure ferro al procés, com dient: “Nosaltres ja tenim l’estat”. Pel que fa a posar el nom, hi havia una època en què personalitzar estava mal vist. Però amb la nova direcció de la ràdio ara hi ha una cosa que s’està fent bé, que és treure’ns tonteries de sobre, i per això de vegades cal vendre la marca. No es perd el valor de l’equip.

Què us passa a tots que parleu tan bé de Saül Gordillo, el nou director?

Tots teníem al cap que la ràdio necessitava un sacseig i em va agradar molt el que vaig sentir de la nova direcció. La sensació de treure’ns complexos, anquilosaments i encarcaraments. Els veig una barreja d’eixelebrats i assenyats que m’agrada molt. I menys buròcrates.

On seràs l’1 de desembre a les 8 del matí?

És el dia que surten les fantàstiques audiències! Ahir anava en bici i va ser la primera vegada que hi vaig pensar. La filosofia és que competim contra nosaltres mateixos perquè acabem de començar i perquè l’altre és el Clapés. Competir contra el Clapés avui dia és gairebé impossible.

Això que acabes de dir potser no li agradarà gaire al director...

Ara mateix és impossible competir contra un programa tan sòlid, amb tants anys, tant de carisma, identitat, marca, imaginari... Nosaltres no tenim això ara com ara, això es cuina a foc lent. D’aquí 15 o 16 anys, quan encara sigui aquí, ja ho veurem.

¿És sa menjar de tàper, ràpidament, poqueta cosa i davant de l’ordinador?

Depèn del que hi hagi al tàper. L’horari és terrible perquè ens obliga a menjar poquet i quan puguem.

¿Ja ho sap el teu col·laborador Adam Martín, amb la seva dèria de menjar tofu i algues?

Ell és flexiterià, de tant en tant menja carn...

Ho sé, cada cop que sopem es fot un entrecot com a mínim.

Ha, ha, ha...

¿Menges poc i ràpid perquè no et vingui son durant el programa o per poder passejar el Fuet i el Trotsky?

M’escapo, m’escapo! Agafo la bici, vaig a passejar els gossos i torno.

Què ha de passar mentre fas el programa perquè perdis els nervis?

És una bona pregunta, també em passa a la vida. Tinc la sensació que tot té solució i que, si no en té, no en té. Potser em poso nerviós amb temes que em costen més. Em passa amb alguns temes de política, els números i la ciència.

¿No deu ser que ets un hippie, amb la teva bici i el teu tofu?

Potser és al revés i sóc un hippie perquè no em poso nerviós.

Parlem d’ El sopar, el programa que estrenaràs a TV3 el 2017. Què persegueixes amb aquest format?

L’objectiu és que els convidats oblidin que estan fent tele. Sempre he pensat en com està de relaxada la gent després de sopar. De moment n’hem gravat cinc i estem molt contents. Per exemple, hem parlat de l’èxit amb Ferran Adrià, Joel Joan, Judit Mascó i Anna Tarrés. Ells s’estan sorprenent de coses que estan dient.

I el menjar qui el cuina?

Això de moment val més que no ho diguem. Que la gent s’imagini el que vulgui.