05/10/2011

Sagarra, el sospitós habitual

2 min

Més avall ja no puc caure. A partir d'avui, la ignomínia em cobrirà el rostre (avís a la Guàrdia Urbana de Lleida: no és un burca, és la ignomínia -ho aclareixo perquè no em multin-). El meu nom serà arrossegat pel fang. El crèdit escàs que em resta desapareixerà per sempre més. Al meu pas, els homes escopiran amb menyspreu i ràbia. Les dones evitaran la meva companyia (tampoc no notaré gaire la diferència). La meva mare se n'anirà a viure d'incògnit en una ciutat llunyana i adoptarà una altra identitat, com és la de prostituta gallega retirada. Per la seva banda, el meu fill de cinc anys s'avergonyirà de mi i a la sortida de l'escola simularà que no em coneix (agafarà de la mà un desconegut i s'allunyarà de l'escola fingint que és el seu pare, assumint a consciència el risc que sigui l'home dels caramels). Tot això perquè, ho admeto públicament i no me'n desdic, a mi m'agrada el teatre de Sagarra. No només una mica, sinó molt.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Han de saber que (sobre aquest punt hi ha un gran consens entre estudiosos, crítics i matalassers, que un consens més alt no es pot demanar) el teatre de Sagarra és anacrònic. No respon a la modernitat radical, extrema, que tots anhelem d'una obra literària. A la literarura se li exigeix una vigència total i absoluta, sense esquerdes. Quan no és així, el millor és cremar el llibre amb un encenedor i talls de formatge Kraft.

Ja ens ho va deixar clar Blanca Busquets a Lletres d'or , un espai de Catalunya Informació: " El Cafè de la Marina i L'hostal de la Glòria van ser obres del gust del gran públic dels anys 30, amb un punt lacrimogen i una fórmula d'èxit que Sagarra va haver de repetir i repetir". Ja ho veuen, va haver de repetir. Sagarra les escrivia a contracor, tant èxit l'esgotava. S'hauria estimat més escriure per a un públic molt reduït, selecte, que no plorés ni quan el trepitgen.

stats