Publicitat
Publicitat

DÍGITS I ANDRÒMINES

Samsung i Apple, cadascú a la seva

Innovar de debò en hardware resulta cada vegada més difícil, perquè sembla que gairebé tot estigui ja inventat

El telèfon que he fet servir més sovint darrerament és un Samsung Galaxy S8+: costa 909 euros, té pantalla de 6,2 polzades sense marcs, càrrega de bateria sense fils i el puc desbloquejar amb reconeixement facial, amb l’empremta dactilar o amb lectura de l’iris. Des d’ahir, per 101 euros més, es pot comprar també el model Galaxy Note 8 de la mateixa marca, que afegeix doble càmera, llapis tàctil i una pantalla encara més grossa. Per això, quan Apple va desvelar dimarts passat les característiques del seu futur iPhone X -que costarà 1.159 euros en la versió bàsica quan surti a la venda al mes de novembre-, la majoria em van resultar conegudes. A banda dels partidaris més fanàtics de la marca, tothom reconeix que Apple ja no marca la pauta de la innovació tecnològica en la telefonia mòbil. Pràcticament tot el que ofereixen els seus smartphones es podia trobar ja en els d’altres marques, en alguns casos a un preu més assequible.

El repte de la innovació constant

Cal reconèixer que innovar de debò en hardware resulta cada vegada més difícil, perquè sembla que gairebé tot estigui ja inventat i les millores són incrementals en el millor dels casos. I també és cada vegada més car. Les funcions avançades dels models emblemàtics requereixen components molt costosos: la firma d’anàlisi IHS Markit calcula que el cost de producció d’un iPhone 6 per a Apple era de 188 dòlars, el d’un iPhone 7 ja sumava 220 dòlars i el de l’iPhone X s’enfilarà fins als 387 dòlars, més del doble que el model de fa tres anys. A Samsung li passa el mateix: fabricar un Galaxy S7 costava 264 dòlars, mentre que el Galaxy S8 ja li costa 308. Com és natural, les dues marques han anat incrementant el preu de venda dels aparells: Apple no està disposada a renunciar als marges que li permeten facturar un 25% del volum total de vendes del mercat mundial despatxant només el 12% de les unitats, segons IDC. I Samsung -que, per cert, ingressa més del 30% del cost industrial de cada iPhone perquè en fabrica molts dels components- creu que si Apple pot demanar 1.000 euros o més per un mòbil, ella també pot cobrar-los pels seus, que són encara més cars de fabricar.

Deixem ara de banda si està o no justificat gastar-se en un telèfon més del que moltes famílies ingressen en un mes, havent-hi models molt competents per menys de la meitat. La qüestió és que sempre hi haurà algú disposat a fer aquesta despesa, i que les dues marques líders seguiran trepitjant-se els talons en semestres alterns, incorporant cadascuna tecnologies que l’altra ja tenia i millorant-les. Per exemple, el sistema Android permet desbloquejar el telèfon amb el rostre des de la versió Lollipop del 2014 i els Galaxy S8 incorporen el seu propi sistema des d’aquest any, però Apple està tan segura de la robustesa del seu sistema de reconeixement facial tridimensional Face ID que a l’iPhone X prescindirà del lector dactilar, una tria que molts especialistes en seguretat han qüestionat.

En alguns casos, les decisions de disseny estan clarament determinades per les estratègies de negoci del fabricant: fa tres anys que els Galaxy més cars es poden carregar sense fils amb l’estàndard Qi, però Apple ha promès una base de càrrega que admetrà simultàniament un telèfon, un rellotge i uns auriculars, amb la qual cosa afavorirà que els consumidors optin per comprar els tres productes de la mateixa marca. La capacitat dels mòbils de Samsung es pot ampliar fins als 320 GB amb una targeta de memòria; en canvi, la de l’iPhone no és ampliable, de manera que si no en tens prou amb els 64 GB del model bàsic -com és probable, perquè pot gravar vídeos amb resolució 4K-, et veuràs obligat a comprar d’entrada el model de 256 GB, que costa 170 euros més, malgrat que els xips addicionals li costen molt menys a Apple. Igualment, els telèfons de Samsung inclouen de sèrie un carregador ràpid de bateria, mentre que els nous iPhone 8 i X tenen aquesta funció de càrrega ràpida, però no amb l’adaptador de 5 W que inclouen: cal comprar-ne per separat un de més potència.

Tot i això, és en el programari i els serveis on hi ha més diferència. En les modalitats avançades d’interacció, Samsung va optar per la realitat virtual i el contingut de 360 graus, en aliança amb Oculus i productes complementaris com visors i càmeres esfèriques. En canvi, Apple s’ha centrat en la realitat augmentada, oferint als desenvolupadors eines per crear aplicacions que combinin el món real i el digital. La base de sobretaula DeX de Samsung permet fer servir l’ smartphone com a únic ordinador, mentre que Apple es limita a facilitar la continuïtat de les dades entre tots els dispositius de la marca que té un usuari.

En general, Apple ha construït un ecosistema propi i exclusiu, perfectament integrat amb els seus aparells i que ofereix als usuaris una experiència insuperable, tan rígida com coherent. En canvi, la resta de fabricants de mòbils, amb Samsung al capdavant, acostumen a duplicar amb aplicacions i serveis propis els de Google que ja inclou el sistema Android, i introdueixen així confusió en totes les etapes de l’ús del telèfon: ¿per canviar de mòbil faig servir la còpia de seguretat del núvol de Google o la del de Samsung? ¿I les fotos, a quin dels dos les he de guardar? Convé destacar que Apple continua facturant als compradors durant tota la vida del telèfon, mitjançant les descàrregues d’aplicacions de l’App Store i contingut digital d’iTunes; en canvi, Samsung no torna a obtenir ingressos dels seus clients fins que aquests renoven el telèfon. I això resulta encara més sorprenent, perquè la firma coreana té un potencial enorme per explotar en la domòtica i la internet dels objectes, interconnectant els milions de televisors i electrodomèstics que hi ha a les llars de tot el món. Però pocs compradors d’un Galaxy ho consideren encara un factor decisiu.

Etiquetes

Més continguts de

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT