Sánchez: Gabino Diego a Madrid, Clint Eastwood a Catalunya

BarcelonaVivim en un interregne: un temps mort estrany, en el qual se suposa que els governs català i espanyol haurien de (re)dissenyar les respectives estratègies –que busquen resultats antagònics– al mateix temps que es manté, més per decòrum polític que per convicció, una via oberta de diàleg. És un fràgil pacte de no-agressió que, segons suggereix el quiosc, va tocant el seu final: només cal veure com els relats de Barcelona i Madrid són directament incompatibles. Comencem amb l''Abc', que obre portada amb una cita de Borrell: "Reconec el poc èxit de la política de l'ibuprofè a Catalunya". En el subtítol, el ministre deixa anar el terme 'inflamació', la qual cosa és un avenç des que titllava l'independentisme directament d'infecció. Suposo que si l'ibuprofè no funciona deu voler amputar: Solucions Borrell, SA. Mentrestant, a 'El Mundo' diuen que "Sánchez agreuja la seva soledat per la seva inoperància a Catalunya" i ho justifiquen amb les crítiques de Casado i Rivera, com si la funció de l'oposició fos acompanyar i no precisament la de criticar tothora. A 'La Razón' invoquen la sempre espectral figura dels líders territorials: "La tebior de Sánchez amb Torra subleva els 'barons'". Igual que a la cartellera sempre hi ha una pel·lícula de Ricardo Darín o sempre sona un tema de Julio Iglesias a alguna ràdio del món, també sempre hi ha un 'baró' del PSOE en tediosa guàrdia d'enfadament.

A Catalunya, en canvi, els titulars no veuen Sánchez tebi, sol o inoperant. Al contrari. "Sánchez avisa Torra amb el pes de la llei" ('El Periódico'), "Sánchez apuja el to" ('El Punt Avui'), "Sánchez eleva el to davant el Govern sense tancar-se portes" ('La Vanguardia', sense perdre la fe) i "Pedro Sánchez endureix el to amb l'independentisme" (ARA). Un sol actor, dos personatges oposats segons qui ho explica.