SETÈ ANIVERSARI DE L'ARA

Sopa de Cabra posen la música al servei dels presos polítics

El grup gironí tanca l’acte de celebració dels set anys de l’ARA al Palau de la Música

Sopa de Cabra van estrenar les cançons del disc Cercles al Liceu el gener del 2016. Gairebé dos anys després tancaran aquesta etapa al Pavelló Fontajau de Girona el 9 de desembre, compartint cartell amb Adrià Puntí i MClan en l’anomenada Nit dels Sopa, que tancarà el Festival Temporada Alta. Abans, però, tenien una cita amb l’ARA per posar la cirereta musical a l’acte de celebració del setè aniversari del diari al Palau de la Música.

Set anys de periodisme en positiu i de servei a la societat

En una jornada que també va ser un homenatge a Carles Capdevila, Sopa de Cabra van oferir una actuació similar en to a la del Liceu, amb el volum que correspon a l’espai però sense estalviar intensitat, recordant els temps en què el rock era habitual als teatres.

Com no podia ser d’una altra manera en el context polític d’aquesta tardor, la nit va tenir un marcat accent reivindicatiu. “Quan la gent entén que una llei és injusta, cap tirania pot dominar-la”, va dir Gerard Quintana per introduir la versió de Bob Dylan Tornaré a ser lliure i per no oblidar que hi ha presos polítics, “malgrat que ens diguin que no són presos polítics”. “De vegades ens prenen per estúpids”, va deixar anar el cantant dels Sopa amb serena indignació. Més endavant hi va insistir quan va dedicar Seguirem somiant a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. “Tant de bo ens poguessin sentir cantant”, va dir Quintana, i el públic va acompanyar el lament de l’harmònica que guia la cançó il·luminant el Palau amb els telèfons mòbils, tal com havia passat en la manifestació que va omplir el carrer Marina l’11 de novembre.

De fet, abans del concert el públic ja havia exercit la seva sobirania cridant “Llibertat presos polítics”. “És un crit absolutament justificat i al qual ens sumem de tot cor”, havia dit Antoni Bassas des de l’escenari. La directora de l’ARA, Esther Vera, s’hi va afegir aplaudint i, després de recordar Capdevila i d’agrair la confiança a les persones que llegeixen l’ARA, va donar pas al grup, permetent-se un sonor “Bona nit, malparits”, que Quintana va convertir en “Bona nit, estimats malparits” quan va aparèixer a l’escenari. Tot fa pensar que la vida ha fet més tendre el cantant.

El grup gironí, en format de septet, va començar l’actuació amb el to acústic de la guitarra de Josep Thió gronxant Lletania. Aquest recolliment emocional el va mantenir Quintana a Solstici, que va dedicar a Carles Capdevila: “Serà impossible oblidar-lo, amb aquella mirada seva tan especial”. L’alè dylanià va seguir present en peces com Si et quedes amb mi, una lloa l’amor. “Què hi ha de més transformador que l’amor?”, va dir Quintana. El recolliment del principi ja era història quan l’electricitat de les guitarres va reclamar el protagonisme a Hores bruixes, que el vocalista també va connectar amb el present més immediat, fent un paral·lelisme entre les passejades del president Puigdemont pels boscos de Bèlgica i les que devia fer per la Devesa gironina.

Ja res no serà igual

Després del crescendo còsmic d’ Eix de rotació i de l’èpica emocionant d’ Els teus somnis, el concert va entrar en territori més rock, novament establint lligams entre el passat i el present i omplint de significat polític cançons com Tot queda igual. “Des d’aquell primer d’octubre res ja no serà igual”, havia afirmat Quintana en la presentació del tema. És evident que l’experiència política del referèndum de l’1 d’octubre serà difícil d’oblidar, tant per a les persones que ja venien mobilitzades de mena com per a les que aquell dia de cops de porra i trompades van entendre que posar el cos era molt més que protegir unes urnes. Ja poden venir els antics progres de la Transició a fer bromes de mal gust amb banderes que fan saltar ulls, que, com va dir Quintana, després de l’1 d’octubre ja res tornarà a ser igual per a molta gent.

L’ambient entre el públic estava cada vegada més calent quan els Sopa van abordar el tram final del concert. La versió acústica d’ El boig de la ciutat ja la va seguir gairebé tothom dret i picant de mans, i encara van correspondre amb més efusió a Si et va bé, que la banda va tocar amb la consistència del rock dels 70, igual que Sota una estrella, un altre d’aquells números de ritme engrescador i tornada llarga característics del grup.

Com manen els cànons de la dramatúrgia del rock, l’actuació va enfilar el final combinant la rauxa i la pausa, a vegades dins d’una mateixa cançó, com va passar a Camins. El Palau, dret i entregat, va celebrar el solo de Thió. Podia haver sigut el final, però era evident que no ho seria perquè encara faltaven alguns inevitables que van arribar als bisos. “Llibertat”, amb els llums il·luminant una pancarta dels Jordis, “Independència” i “Els carrers seran sempre nostres” van ser els crits del públic que van precedir la cloenda. “No es poden empresonar les idees”, va dir Quintana abans de cantar Cercles, principi d’un final de concert que, evidentment no va oblidar L’Empordà.

Més continguts de