BarcelonaQuin és el Joc de trons de Netflix? Totes les plataformes tenen una sèrie estrella, d’abast mundial, que serveix com a gran reclam de subscripció. En el cas del servei comandat per Reed Hastings, l’honor està repartit entre dos títols: Stranger things i La casa de papel. O si més no això és el que sembla desprendre’s d’un estudi elaborat per l’equip de dades de Budget Direct Home Insurance, a partir de les cerques a Google més freqüents a tots els països on Netflix està disponible. En prop del 80% dels mercats, un d’aquests dos títols és el més consumit (o almenys el més buscat). Stranger things és la sèrie a més demanda en 81 territoris, seguida de prop pels 65 estats on és La casa de papel el títol que genera més interès. La tercera classificada, ja a més distància, és The witcher, que es queda en 30.
Inscriu-te a la newsletter Sèries
Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi
Tot i que el mapa mostra un esquitx bastant global per a les dues sèries reines, s’observen tendències segons el continent. A Europa, per exemple, el domini de Stranger things és evident, ja que és la sèrie preferida a 34 països. La casa de papel, en canvi, només aconsegueix el lideratge a 13 territoris, sobretot concentrats al sud, incloent-hi Espanya, Albània, Grècia i Geòrgia. Les dues úniques excepcions a aquest bipartidisme són Irlanda (que es decanta per la pel·lícula de Martin Scorsese El irlandés) i el Vaticà, amb una precisió estadística discutible tenint en compte la seva mida, que opta per Living with yourself, un títol que pot resultar irònic.
En el cas d’Amèrica, al nord hi ha un domini clar de Stranger things, sobretot en els territoris de parla anglesa com els Estats Units i el Canadà, però també a Mèxic i, més al centre del continent, Guatemala, Costa Rica i Hondures. Els atracadors de la Fàbrica de Moneda i Timbre triomfen, en canvi, a Nicaragua, Haití, la República Dominicana i Panamà. Al sud, La casa de papel és la primera opció al Perú, Colòmbia, Veneçuela o el Paraguai, mentre que Stranger things domina a l’Equador, Xile o l’Argentina. Que la ficció d’Àlex Pina inclogui un protagonista argentí no ha sigut suficient, doncs, per decantar la balança a aquell país.
Al Pròxim Orient i l'Àsia central, el domini és clarament per a La casa de papel, amb excepcions com Israel, els Emirats Àrabs i Qatar, que són més de la fantasia vuitantera de Stranger things. I la sèrie criminal és també majoritària a l’Àfrica. En aquest cas, sobta que Stranger things no aconsegueix ser la més buscada en cap dels estats del continent. Allà on no triomfa La casa de papel ho fa The witcher, que és la preferida a Sud-àfrica, Namíbia, Zàmbia i fins una dotzena de territoris més. Algunes notables excepcions són Sex education, que lidera a Etiòpia; Por trece razones, a Eritrea, o Fugitiva, a Guinea Equatorial.
Simètricament, La casa de papel només és la primera a l'Azerbaidjan, pel que fa a l’Àsia més oriental i Oceania. Les illes tendeixen a escapar-se de la tendència global bipartidista. Indonèsia és fan total d’Ultraman i el Japó es decanta per Beastar (que és també la sèrie preferida a l’Antàrtica, segons les dades d’aquest estudi).
Una companyia amb poca paciència
Altered carbon, Sense8, The OA i Luke Cage són algunes de les sèries que, en els últims temps, han rebut la notícia de la seva cancel·lació després de dues temporades. Un estudi de la consultora Ampere Analysis indica que Netflix acostuma a aguantar les seves sèries només un parell de tandes d’episodis de mitjana. Al darrere d’aquesta política de cancel·lació ràpida –que va acompanyada d’una política d’estrenes també ràpides i freqüents– hi ha el complex i opac sistema que fa servir la plataforma per mesurar l’èxit de les seves propostes.
El portal Vulture recopilava fa uns dies totes les dades que s’han anat filtrant sobre com pren les decisions aquest gegant de l’streaming. Per exemple, una sol·licitud cursada per la Cambra dels Lords va permetre saber tres mètriques més emprades per Netflix a l’hora de decidir si fer caure la guillotina sobre una sèrie. Primer, analitza quantes famílies veuen només un episodi de la sèrie, 7 i 28 dies després d’haver-se estrenat. Després, computa quants usuaris han acabat la temporada completa, també en aquests dos moments després del debut. I, finalment, estudia la dada global de quants subscriptors miren cadascun dels títols. La dada crucial, esclar, és la de nous subscriptors que genera cada sèrie. Així, a Netflix no li interessa tant tenir un títol amb una base compacta de fans, sinó obres que siguin prou transversals per fer de reclam global.
A més, com que les renovacions es fan també ponderant el cost, hi ha un factor que complica cada cop més poder rodar una nova temporada: els contractes típics de Netflix cobreixen tot el cost de la sèrie, més un 30% addicional, que se suposa que és el marge per a la productora. Això difereix del que tradicionalment han fet les televisions lineals, que assumien només part de les despeses i obligaven la productora a buscar-se altres socis. Però, com que Netflix reté l’exclusiva del seu catàleg, acostuma a pagar íntegrament tot el pressupost i, a mesura que un títol acumula temporades, el bonus s’incrementa. Això és un caramel enverinat, perquè fa apujar el llistó a partir del qual obtindrà la nova renovació.
