DÍGITS I ANDRÒMINES

Tecnonecrològica del 2018

El meu recordatori anual d’alguns innovadors que probablement no sortiran als resums de personalitats desaparegudes durant l’any que ja s’acaba

L’any que estem a punt d’abandonar deixa enrere alguns pioners que potser no sortiran en els in memoriam del 2018 però que, amb la seva feina, van contribuir a l’evolució de les tecnologies. Des de l’ARA els fem el nostre homenatge.

Earl Bakken (1924)

L’any 1957, quan un pacient de l’hospital infantil de Minneapolis va morir perquè una apagada elèctrica havia deixat sense corrent els marcapassos de la institució, el seu director va demanar a Earl Bakken que inventés alguna solució per evitar que tornés a passar. La resposta va ser el primer marcapassos portàtil, copiat d’un metrònom i que podia funcionar amb bateries perquè substituïa per transistors les vàlvules dels dispositius existents. Gràcies a Bakken, ara milions de persones amb problemes cardíacs fan vida normal.

Evelyn Berezin (1925)

Quan treballava a Teleregister, l’any 1962 Berezin va crear el primer sistema informàtic de reserves per a una companyia aèria, United Airlines. Però aquesta graduada en física serà recordada sobretot per la seva reacció a un episodi de masclisme laboral. Quan la Borsa de Nova York no la va contractar perquè “una dona no pot treballar en un lloc on es diuen tantes paraulotes”, ella va fundar l’empresa Redactron i va crear el Data Secretary, el primer processador de textos amb què moltes empreses van substituir les màquines d’escriure mecàniques.

Geoff Emerick (1945)

John Lennon volia que la seva veu a Tomorrow never knows sonés “com el Dalai Lama cantant a la muntanya”. Per aconseguir l’efecte, Emerick va fer passar l’àudio per l’altaveu giratori Leslie d’un orgue Hammond. Amb trucs com aquests, l’enginyer de so es va convertir als 19 anys en col·laborador indispensable del productor George Martin, i com a tal va portar la taula de gravació en els àlbums més revolucionaris dels Beatles: Revolver, Sgt. Pepper’s i Abbey Road, a més d’altres artistes que surten a la seva autobiografia Here, there and everywhere.

Frank Heart (1929)

Internet va néixer l’any 1969, quan la xarxa Arpanet creada per l’exèrcit dels EUA per enllaçar els centres de recerca que finançava va interconnectar per primera vegada la Universitat de Califòrnia a Los Angeles amb l’Institut de Recerca de Stanford a Palo Alto. Aquella connexió va ser possible gràcies a dos processadors de missatges d’interfície (IMP, seguint les sigles angleses), uns ordinadors grossos com neveres de 400 quilos. Heart dirigia l’equip de l’empresa Bolt Beranek and Newman que va crear aquells IMP, i ha marxat sense poder celebrar els 50 anys de la seva creació.

Kazuo Kashio (1929)

El primer producte de Kashio Manufacturing, l’empresa que Kazuo i els seus germans van fundar l’any 1946, era una pinça en forma d’anell per aprofitar al màxim les burilles dels cigarrets en un Japó de la postguerra on el tabac anava escàs. L’any 1957 la van rebatejar amb el nom de Casio per fer-la més atractiva als mercats occidentals, on van anar triomfant sota la direcció comercial de Kazuo amb nous productes com una calculadora electrònica que multiplicava a més de sumar i restar, els diversos models de rellotges digitals de polsera G-Shock i els teclats musicals electrònics Casiotone.

Charles Kao (1933)

Als anys 60 del segle passat ja hi havia fibres òptiques per transmetre informació en forma d’impulsos de llum, però s’apagaven als 20 metres de distància. Si ara la veu, el vídeo i les dades poden circular pel món a tota velocitat és perquè aquest enginyer nascut a Xangai va endevinar que el problema era la falta de puresa del vidre que es feia servir. El seu treball per millorar-la, fet principalment a la filial britànica d’IT&T, li va valer el premi Nobel de física del 2009. S’estima que aquell any ja hi havia més de 1.000 milions de quilòmetres de fibra òptica en funcionament.

Ted Dabney (1937)

Un quadrat de llum rebotant entre dues línies verticals als costats de la pantalla i un comptador a la part superior: Pong era un videojoc d’allò més senzill, però el seu èxit en forma de màquina escurabutxaques per a salons recreatius va ser el detonant per al naixement de la potent indústria dels videojocs. El joc és obra de Ted Dabney, el company enginyer de hardware que Nolan Bushnell es va endur de l’empresa Ampex, on treballaven tots dos, per fundar Atari l’any 1971.

John Perry Barlow (1947)

Barlow és l’autor de les lletres de moltes cançons del grup Grateful Dead, amb el grau de psicodèlia que es podria esperar del seu consum de LSD en l’entorn del psicòleg Timothy Leary. Si surt en aquesta llista és pel seu ciberactivisme mitjançant la fundació de l’Electronic Frontier Foundation (EFF), l’entitat que va formular la Declaració d’Independència del Ciberespai que advoca per fer de la xarxa “un món accessible a tothom sense discriminació, on tothom pugui expressar les seves creences sense por de ser silenciat”.

Paul Allen (1953)

Cofundador de Microsoft amb Bill Gates, amb qui compartia l’afició per la informàtica des que ells dos feien servir els terminals del laboratori de la Universitat de Seattle per aprendre a programar. Va ser Allen qui l’any 1980 va negociar la compra a un altre programador del sistema operatiu QDOS que Gates va vendre a IBM per al seu nou ordinador personal IBM PC. Allen va sortir de Microsoft l’any 2000, però conservant les accions, que li proporcionaven una fortuna immensa que va dedicar a inversions tecnològiques, a comprar equips de la NBA i la NFL, i a la filantropia.

Jim Gilliam (1977)

Després de treballar com a programador a Lycos, un dels cercadors més populars abans de Google, Gilliam va crear el directori empresarial business.com, i l’any 2005 va fundar Brave New Films, la primera productora de cinema per a internet, per explicar en forma de documentals les mentides de l’administració Bush per vendre als ciutadans la guerra de l’Iraq. Posteriorment, fascinat per l’ús de les xarxes en la campanya que va portar Barack Obama a la Casa Blanca, va crear Nation Builder, una eina que milers d’entitats -com el Consell per la República- fan servir per captar partidaris i donants.