Tropicàlia

Hi ha un país on no fan servir el sufix -gate per titular els escàndols: el Brasil. Per què? Doncs perquè al Brasil, l'any 1992, també van fer saltar un president per un cas de corrupció electoral. Era Fernando Collor de Mello, el primer elegit directament pels ciutadans després del cop d'estat del 1964. Feia dos anys que havia guanyat les eleccions al flamant Premi Catalunya d'aquest any, Luis Inácio Lula da Silva, amb el 50,01% del vots. Justa la fusta.

Bé. Aquell Watergate Tropical el van moure un grup de periodistes valents, gairebé tots menors de 30 anys, que es van endinsar en el clavegueram d'aquell cacic populista. Molts s'hi van jugar la pell. Se'n van sortir, però. El detall de tot plegat l'explica Mário-Sérgio Conti -un dels tigres- en un colossal llibre-reportatge anomenat Noticias do Planalto , publicat el 1999. Aquests dies n'han presentat la segona edició aquí al Brasil. L'autor, però, està emprenyat i decebut. Excepte ell, cap dels seus col·legues d'aquella aventura continua en el periodisme. S'han retirat per ganes de fer altres coses, l'ambició de guanyar més diners, l'edat, pressions familiars, la competència i les molèsties de l'ofici, perquè tenien la carrera bloquejada, per desil·lusió, per conviccions polítiques o per la seva absència, pels canvis al poder… Normal.

Ara bé, és curiós que tots aquests experiodistes es dediquin ara a la consultoria política. El reporter clau d'aquella aventura, per exemple, és cap de gabinet de… la presidenta, Dilma Roussef. La majoria dels altres han treballat per a polítics que s'han descobert com a corruptes. No els critico. Em sap greu, però, que les empreses periodístiques paguin pitjor que els corruptes. S'arrisquen al fet que la gent es posi els principis i la paciència per barret i ho engegui tot. I quan els periodistes se'n van, ells hi tornen. En Collor, ara, és senador.