Twitter amb final feliç

En el procés humà per lligar, canviar les mirades furtives, els jocs de paraules amb el to de veu adequat i els sopars allargassats per unes quantes frases de 140 caràcters no semblava fàcil, però ja ho tenim aquí. Hi ha gent prou hàbil per fer-ho, fins i tot gent educada en el sistema antic. Per alguna raó deu ser més fàcil en portuguès: si poses les paraules ligar i Twitter al cercador de l'ídem et surten molts més resultats en portuguès que en castellà. El resultat és espectacularment esquifit si hi poses lligar , en català, però prefereixo no estirar aquest fil. El cas és que, independentment del que es digui a la xarxa, que pot ser totalment inventat sense que ni tan sols calgui que sigui basat en fets reals, conec personalment tres casos de cites a cegues postpiulada. Un va fracassar i els altres dos han sortit bé. O sigui, que la gent es troba que pugen de to els tuits intercanviats amb un/a desconegut/da, del qual no en sap res, i va seguint la veta al desconegut fins que arriba el dia D: "El dia clau és quan passes als DM", em diu un d'aquests tuitaires feliçment emparellats. Ostres! Segles de literatura a la recerca de l'essència de l'amor i la passió, dècades de cinema romàntic, i tot acaba reduït a dues lletres: DM. En passar als direct messages , obtens la intimitat. Una intimitat amb un avatar que pot ser un dibuixet i amb un límit de 140 caràcters per rèplica. Però no s'acaba aquí: el segon pas són els WhatsApp, que és un autèntic festival. I arriba el moment en què el dibuixet -o la minifoto, que pot ser pispada- et proposa la cita o tu l'hi proposes a ell/a. Llavors ve el pitjor: el xoc amb la realitat. Tot i així, en molts casos la cosa funciona. Per tant, han perdut la batalla i el prestigi els apocalíptics que deien que les xarxes socials matarien el contacte real entre les persones. En canvi, potser tenen raó els que veuen en aquests invents la fi de qualsevol altre negoci: ni les webs de contactes se salven.