Vísceres il·lustres
El fill del president Tarradellas va desgranar el periple del cor de Macià a La tribu de Catalunya Ràdio : com el van extreure de l'honorable cadàver i el van dipositar en una urna; com el 1939 la seva mare se'l va endur a França i com el van enterrar en un bosc durant la II Guerra Mundial; com després el van ingressar (si es pot dir així) en un banc de Tolosa de Llenguadoc; com l'urna es devia tombar i el cofre del banc va aparèixer tot enllardufat del formol que mantenia la víscera amb el bon aspecte, sempre moderat, que pot tenir un cor que no batega; com llavors el van guardar a casa en una galleda de plàstic (em disculparan, imaginar-me el cor de Macià dins d'una galleda m'excita una mica); com anys després, ja a la Catalunya espanyola, Tarradellas va donar el cor a la família Macià, que el va enterrar amb el cos corresponent (no se sap si encaixat o a un cantó).
Davant d'una història tan sensacional, la conductora de La tribu i columnista sabatina d'aquest diari, Tatiana Sisquella, insistia en si el cor es podia veure. Va preguntar si les parets de l'urna eren translúcides, demostrant un gran sentit de l'espectacle, i va deduir que la raó clau que li extraguessin el cor després de mort (mai abans) devia ser per exhibir-lo. Tarradellas ho va negar dient que els cors no s'exhibeixen si no és en un hospital o una escola mèdica.
Com s'equivoca, aquest bon home. A l'edat de set anys, durant la consagració de l'església de Sant Antoni Maria Claret de Vic, els meus cosins i jo ens vam entretenir d'allò més admirant minuciosament el cervell del sant exposat en un reliquiari, en una mena de lliçó de neurociència pràctica. També a l'església de Sant Pere de Reus s'hi guarda el cor de Fortuny. Veure el cervell o el cor d'un gran home separat del cos té un atractiu ben comprensible. Ara mateix se m'acudeixen uns quants noms.
