Per què acaba sent inevitable publicar una conversa privada

BarcelonaUn 'whatsapp' privat de Pablo Iglesias en què deia que assotaria Mariló Montero "fins a fer-la sagnar" no ha provocat pas el descavalcament del líder de Podem de la política. Una conversa privada de Donald Trump en què explicava com li agradava aprofitar-se de la seva fama per "agafar les ties pel cony" no li va impedir presentar-se a les eleccions dels Estats Units. Jo voldria una política sense personatges amb el cablejat intern que va demostrar Lluís Salvadó a la seva conversa. El millor favor que podria fer als altres és enretirar-se de la primera línia. Però abans d'exigir-ne la dimissió, recordaria que coneixem la seva conversa privada perquè s'ha filtrat amb interessos polítics. I que casos similars s'han resolt sense escarafalls. Condemna enèrgica, doncs, però sense lliris a la mà. Per desgràcia, comentaris com els seus formen part del lubricant social entre els homes. Només que algú, des d'un despatx al soterrani, ha decidit mostrar aquest cas i no un altre.

Som davant una il·legalitat flagrant que ningú perseguirà, perquè la mà dreta de la justícia no vol saber què fa la mà esquerra del clavegueram de l'Estat. A partir d'aquí, què hauríem de fer els mitjans? Publicar em sembla inevitable, en nom de l'interès informatiu. 1) Són paraules que qüestionen la idoneïtat de la persona per a la política. 2) La declaració salta a l'esfera pública -perquè es filtra a mitjans còmplices-, així que resulta inassumible sostreure-se'n. 3) Té repercussions polítiques i judicials, de les quals el diari ha de parlar. Impossible fer-ho sense referenciar què les ha causat.

És el 'win-win' de Mr. Claveguera: encara que defensis el dret a la intimitat de Salvadó, el corrent informatiu impedeix als mitjans inhibir-se. Callar no evitaria que l'assumpte fos a l'esfera pública i projectaria una ombra de sospita sobre el mitjà.