Agredir un segon cop la intimitat d'una adolescent violada

Ha circulat en alguns mitjans digitals l'informe mèdic practicat a l'adolescent de 16 anys que va ser violada a Igualada fa uns dies. Les lesions que detallen són esgarrifoses i la fredor de la prosa anatòmica encara accentua més l'efecte pertorbador. Però cal preguntar-se: ¿és una informació necessària? ¿Ajuda d'alguna manera la víctima? Suposo que hi haurà qui defensi que l'exposició crua d'aquella carnisseria ajuda a prendre consciència sobre la xacra de la violència masclista. Em sembla una excusa de mal pagador: el canvi cultural l'han de fer els homes i no sembla que explicitar si una lesió va ser de tants o tants altres centímetres hagi de comportar cap diferència. Al contrari, donar tots aquests detalls suposa sucumbir a una certa narrativa del terror sexual que, al final, acaba traslladant la idea que el millor que poden fer les dones és no sortir soles de nit.

Això per no parlar de la revictimització que suposa anar compartint una informació tan delicada i personal d'algú que precisament acaba de patir una violència espantosa en la seva esfera més íntima. La família ha compartit l'informe, diuen uns altres. Però és que la responsabilitat sobre com s'enfoca la peça recau exclusivament en el periodista i el mitjà. La família, per exemple, no té per què haver llegit l'informe Dones valentes, d'Isabel Muntané i Violeta García, que després d'escoltar un munt de dones que van patir alguna agressió sexual van elaborar una sèrie de recomanacions. I una de les que figuren en primer lloc consisteix en "no donar detalls morbosos de les agressions sexuals" perquè això situa les dones "com a objectes sexuals passius". El criteri, al capdavall, es pot expressar d'una manera ben simple, amb una sola frase: la violència sexual s'ha de denunciar, no pas amplificar.