El Congress (*) de la marmota

Els preus disparats de les habitacions d’hotel. Les cues per aconseguir un taxi. Les advertències als congressistes perquè vagin amb compte amb els carteristes -triant amb precisió les paraules per evitar que Barcelona sembli una ciutat insegura-. L’alta concentració de prostitutes. La dificultat per trobar taula als restaurants de la ciutat. Les amenaces de vaga -consumades o no- per part dels empleats de transport públic. Són notícies que es repeteixen sistemàticament als mitjans des que la gran reunió mundial de la indústria de les telecomunicacions té lloc a Barcelona. He fet la cobertura informativa de les onze edicions des que el 2006 vaig convèncer el meu editor d’aleshores que un congrés de telefonia mòbil mereixia alguna cosa més que un breu. I en aquest temps he comprovat que hi ha conceptes tecnològics que a grans trets es repeteixen cada any.

Més ràpid, més ràpid. Quan la trobada de la GSMA va desembarcar a Barcelona encara es deia 3GSM World Congress. Els subministradors de xarxes explicaven als seus clients, les operadores de telefonia, que podrien fer un gran negoci oferint connectivitat mòbil a internet als consumidors gràcies a aquella tecnologia. En cadascuna de les edicions successives s’ha complert la promesa d’una velocitat més alta mitjançant la renovació progressiva de les infraestructures i s’han pronosticat aplicacions noves que obliguen a continuar invertint. L’únic gran canvi és que ja només queden tres grans empreses subministradores: Ericsson, Huawei i Nokia. Mirant els metres quadrats d’exposició que ocupen aquestes companyies ja es veu que qui mana en aquest sector no són les marques de telèfons.

Operadores contra OTT. Les telefòniques, habitualment per boca de César Alierta de Telefónica, rondinen perquè les empreses d’internet (el sector s’hi refereix amb les sigles OTT, de l’anglès over the top ) fan un gran negoci proporcionant serveis als usuaris fent servir les xarxes de les operadores però no estan subjectes a la mateixa regulació legal en matèries com la protecció de dades, la qualitat de servei i la fiscalitat. I gesticulen dient que d’aquest negoci n’haurien de rebre una part, obviant que en realitat les OTT ja els abonen grans factures de connectivitat. Les OTT repliquen que si les telefòniques no treuen més profit d’internet és perquè no en saben més. Periòdicament s’anuncia algun servei de xat promogut per les operadores que aspira a desplaçar WhatsApp però que ningú farà servir, com va passar amb Joyn, rebatejat aquest any com a RCS i que, si prospera, serà perquè s’hi ha afegit una OTT: Google, farta que Facebook li passi la mà per la cara en serveis de comunicació instantània. I parlant de Facebook: no hi pot haver MWC sense visita de Mark Zuckerberg per impartir lliçons a les mateixes operadores sense les quals les seves xarxes socials no arribarien a més de 1.500 milions de víctimes.

El poder dels proveïdors. Al MWC es veu clarament que aquesta indústria avança en la direcció que li marquen els subministradors. Quan les empreses de software i xarxes introdueixen una nova modalitat de servei -posem per cas, la possibilitat de compartir el saldo mensual de dades entre diverses línies, la derivació de trànsit de la xarxa cel·lular a la fixa mitjançant les antenes wifi en zones de mala cobertura mòbil, o la difusió de contingut audiovisual sobre el canal 4G-, les operadores la incorporen a la seva oferta comercial. Amb els terminals passa el mateix: els xips, les càmeres i les pantalles presentats en una edició del MWC són els que portaran els mòbils nous de l’edició següent. I les barreres d’entrada són cada cop més baixes: amb un parell de xips de Qualcomm o MediaTek i una petita inversió en motlles i matrius qualsevol es pot convertir en fabricant de tauletes tàctils o rellotges connectats.

Apple no ha vingut. El fabricant de l’iPhone no ha exposat mai al Mobile World Congress. Però això no vol dir que no hi hagi personal de l’empresa a Barcelona: aquí es negocien molts dels aspectes tècnics i comercials dels acords de distribució dels telèfons amb operadores de tot el món. Però Apple ho fa de manera discreta, com ho ha fet des que l’any 2007 va preparar el llançament de l’iPhone als EUA en exclusiva amb AT&T. La presència d’Apple als MWC és persistent: una bona part del tràfic de serveis de telecomunicacions es genera gràcies al model d’aplicacions mòbils introduït per l’empresa de la poma i adoptat després per Google. L’organització del Congress té clar que no pot ignorar l’iPhone: aquest any l’aplicació mòbil oficial ha deixat de fer servir la tecnologia NFC per passar al Bluetooth, perquè així també la poden fer servir els usuaris de mòbils Apple.

Que vénen els xinesos! No pot ser d’altra manera. A la Xina hi ha l’operadora de telefonia més gran del món, el tercer subministrador mundial de xarxes de telecomunicacions i s’hi fabriquen la gran majoria dels dispositius mòbils que fem servir els consumidors, sigui quin sigui el país de la marca que nosaltres comprem a la botiga. Per cert, a cada MWC hi ha alguna marca de mòbils exhibint espanyolitat quan en realitat el que té és una oficina i un magatzem per distribuir telèfons comprats sobre catàleg a algun majorista de Shenzhen que els personalitza amb el seu logotip.

Pagaments amb el mòbil. Ja hem perdut el compte de les vegades que hem escrit a les cròniques del MWC que aquell seria l’any en que començaríem a fer transaccions amb el telèfon. Ho dèiem de bona fe: la tecnologia està disponible des de fa temps. L’obstacle per fer-ho realitat és el repartiment de cromos: en un primer moment tothom volia sucar de cada operació, el banc, l’emissor de targetes bancàries, l’operadora de telefonia i el fabricant del telèfon. Per això les diverses plataformes es van desplegant tan lentament pel món: a cada país els promotors han de negociar amb tots els implicats.

I encara més. Altres temes que vam comentar d’edicions anteriors del MWC, hem comentat d’aquesta i comentarem de la pròxima: el reconeixement facial, els lectors dactilars i altres elements relacionats amb la biometria i la identitat digital; la realitat virtual; els cotxes connectats; els mòbils per a nens; els mòbils per a gent gran; l’autonomia de les bateries, i els incombustibles robots ballant als estands sense cap justificació especial però que fan molta gràcia als noticiaris de les televisions i als vídeos de les webs.

(*) Si hagués titolat aquest article "El Mobile de la marmota" potser hauria aconseguit algun clic més. Però anomenar "Mobile" el Mobile World Congress és com dir "Rolling" als Stones, i això sí que no. Ni que sigui per respecte al malaguanyat Jordi Tardà.