PREMSA

‘El Periódico’: un aniversari en compàs d’espera

El diari celebra els 40 anys d’existència mentre l’editor Antonio Asensio Mosbah en negocia la venda

“Els escolars catalans dependran de Tarradellas”. Amb aquest titular de portada arribava als quioscos, avui fa 40 anys, el número 1 d’ El Periódico. El diari naixia en plena ebullició de la Transició, amb un panorama saturat de capçaleres: ja hi havia tretze rotatius només a Barcelona, comptant-ne tres dedicats a l’esport. El forat que buscava omplir era el de la premsa popular de qualitat, amb un format que prestava més atenció que la resta als recursos gràfics (i pioner en la introducció del color).

El diari estava impulsat per l’editor Antonio Asensio Pizarro, que havia fundat dos anys abans la revista Interviú i que aquell 1978 arribava a tirar-ne fins a un milió d’exemplars gràcies a la desinhibida combinació de reportatges sensacionalistes i dones despullades en portada i a l’interior. Empresari sobrevingut, va haver de prendre les regnes del negoci familiar -un petit taller de fotomecànica- per la mort del seu pare, quan tot just havia arribat a la majoria d’edat. Uns anys després es repetiria aquest cicle tràgic.

El diner corria alegrement al Grup Zeta i això va propiciar la sortida del diari, comandat per Antonio Franco, que tot just acabava d’estrenar la trentena. Pròxim a l’esquerra, el diari era capaç de conjuminar a les seves pàgines articles de comunistes, com Montserrat Roig o Manuel Vázquez Montalbán, amb els d’Emilio Romero (que havia estat conseller nacional del Movimiento por Ávila) o Amando de Miguel (membre del patronat d’honor de Defensa de la Nación Española).

L’edició en català

La dècada dels 80 ben aviat va començar a esbandir el quiosc de capçaleres i a Catalunya va deixar dos grans diaris que esdevindrien eterns rivals: La Vanguardia i El Periódico. El primer es vantava de vendre més exemplars; el segon -amb més presència als bars- presumia de sumar més lectors. Era un repartiment de lideratges plàcid, típic d’una ciutat que va viure lustres beneint que en cada cantó de la plaça Sant Jaume manés un partit antagònic de l’altre.

L’any 1988 Franco i Asensio coincideixen en un avió. Fa sis anys que el director ha abandonat la casa i, després de llançar l’edició catalana d’ El País, exerceix de director adjunt a Madrid. Vol tornar a Barcelona i Asensio vol fer canvis al diari. “Tinc diners, el diari va molt bé i podem tenir independència industrial. Podem fer tot el que volíem fer, com ara entrar en el tema de la llengua”. Franco assumeix de nou la direcció i es posa a treballar en un projecte que no cristal·litzarà fins al 1997, en forma d’un diari escrit en castellà i un clon traduït al català.

De la nit al dia la premsa en català suma unes quantes desenes de milers d’exemplars. Però des del punt de vista industrial, l’èxit és més discutible: l’operació no suma nous compradors, sinó que divideix els que ja tenia entre dues edicions (havent d’assumir els costos estructurals que se’n deriven). Ara bé, el posicionament públic era potent: La Vanguardia es reivindicava com el diari del catalanisme, però, en canvi, era El Periódico el que feia primer el pas de parlar en català. El diari tenia aleshores una posició de força en l’anomenat cinturó vermell (la segona corona metropolitana, amb clara majoria de votants socialistes i on es començaven a notar els efectes de la immersió lingüística).

El gran sotrac arriba en aquest moment dolç i d’expansió, amb el tombant de mil·lenni. El novembre del 2000 Asensio inaugura la planta d’impressió del Grup Zeta a Parets del Vallès. El petit taller que va rebre com a llegat del pare l’ha convertit ara en una nau industrial amb tres rotatives colossals. Però un tumor al cap l’ha fet emmalaltir severament i aquell dia se’l veu consumit, lluny de la seva expansió natural. Serà una de les seves últimes aparicions en públic. Després d’unes setmanes en coma, morirà el 20 d’abril del 2001. I el focus empresarial apuntarà cap a Antonio Asensio Mosbah, el seu fill, que només té 20 anys. Aquell 2001 també marca la fi del regnat de Franco sobre la redacció. Rafael Nadal el substitueix i intenta acostar el diari al catalanisme.

La gestió d’ El Periódico es desplaça aquells anys cap a Madrid, mentre Asensio fill s’acaba de formar. S’obre una bretxa entre redacció i empresa que és més que estrictament geogràfica. El jove empresari se sent més cridat pel sector audiovisual que pel de la premsa. L’any 2008 El Periódico anuncia que ha signat un preacord de venda amb l’empresari siderúrgic extremeny Alfonso Gallardo. L’operació no prospera, però se’n desprèn un missatge inequívoc: l’editor actual té altres prioritats i, en tot cas, no vol comprometre més patrimoni familiar en una nau que comença a acusar els símptomes de la fi d’una era per a la premsa escrita. El 2010 Rafael Nadal deixa el diari, que passa a ser dirigit per Enric Hernández.

L’any 2013 una gran operació de refinançament fa que, en l’àmbit de la gestió, La Caixa prengui el control del grup, com a principal creditora. El diari, a més, fa anys que perd vendes. I l’Estudi General de Mitjans ja no el situa com el més llegit. Segueix sent el segon diari més venut, però aquesta és una plata amarga: la redacció s’aprima, es venen revistes del grup -o tanquen, com Tiempo o Interviú - i l’amenaça de tancament ronda la planta d’impressió.

Sota la direcció d’Hernández, les vendes del diari segueixen baixant. En el seu primer any el rotatiu ven al quiosc o per subscripció individual 102.097 exemplars. L’any 2017 el tancarà amb 48.157 exemplars: una caiguda del 53% on pesa molt la crisi que afecta els diaris de paper. Però, a tall comparatiu, en aquest mateix periòdic La Vanguardia baixa un 39%. Des del punt de vista editorial, el diari adopta la postura més bel·ligerant contra el Procés dels quatre que s’editen a Catalunya. Mentrestant la web incrementa els continguts d’abast espanyol, seguint l’exemple de La Vanguardia, que té el gruix del seu trànsit fora de Catalunya.

Buscant nou editor

En els últims temps han tornat els moviments per vendre el diari. L’exvicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va lubricar políticament l’operació perquè fos Vocento qui se’l quedés. Però l’editora de l’ Abc es va fer enrere a última hora i això deixa sobre l’arena dos candidats: l’empresari Jaume Roures i el grup Moll. Tots dos hi han mostrat interès, però demanen a la banca una quitança del gruix del deute -uns 100 milions d’euros- que les entitats no han ofert, de moment. El despatx Cuatrecasas assessora el procés de venda. En aquest context, el diari enceta la cinquena dècada en un compàs d’espera i després d’una reducció severa de la redacció. Les revistes del grup ja no hi són, l’emblemàtica Ediciones B va ser venuda al febrer a Random House, però Asensio conserva encara la joia de la corona del grup: el diari que, entre altres fites, va facilitar l’accés a la premsa generalista d’un públic que tradicionalment se’n mantenia allunyat.