Antonio Caño crema la màscara

Gran escàndol a les xarxes per un tuit de l'exdirector d'El País Antonio Caño: "Fa quatre anys vam intentar evitar des d'El País el pacte de Sánchez amb populistes i separatistes perquè crèiem que això era dolent per a l'esquerra i per a Espanya. No ens van creure". Cal agrair que deixi escrit negre sobre blanc –o píxel sobre pantalla– allò que sospitàvem: que durant el seu mandat va destruir bona part del prestigi acumulat pel rotatiu per poder jugar a la política, amb l'agreujant de voler interferir en un acord democràtic. Arran les múltiples crítiques, el periodista assegura que ell només es referia a defensar una postura editorial. No cola. Recordem aquella gloriosa enquesta electoral de març del 2018, quan el diari assegurava sense ruboritzar-se que Ciutadans seria la força més votada. Un any després, el PSOE aconseguia pràcticament el doble de sufragis i el PP els superava folgadament. I set mesos després, els socialistes quadruplicaven sobradament els taronges i, bé, la resta és història. ¿Intenta fer creure Caño que va intentar frustrar el pacte només amb editorials farcides de desqualificacions? ¿O també amb enquestes amb forta olor de cuina creativa? "Com a director d'El País sempre he sostingut que els lectors són els veritables amos del diari", escrivia Caño a la carta que enviava als subscriptors que en aquella època es donaven de baixa a mansalva. Ole tu.

Els diaris tenen dret a una línia editorial, només faltaria. No fa falta fer-se l'escandalitzat. Però n'hi ha que confonen la legítima defensa d'uns valors amb la perversió de la funció del periodisme, que és informar amb rigor i servir arguments amb honestedat i pluralisme. Ebris de poder, acaben fent servir el diari com a palanca per als propis interessos polítics (o els d'altri, cosa que encara resulta més penosa i mercenària, ben mirat).