PAREU MÀQUINES

Terribas o Nierga? L'art (difícil) de l'entrevista

Hi ha molts tipus d'entrevista: des de les més agressives a les més cordials

Sempre m'ha fascinat el gènere de l'entrevista, perquè és un format dinàmic, que se sap com comença (amb la primera pregunta del guió) però no què passarà a partir de la primera resposta. Perquè no hi ha res pitjor que un entrevistador que es limita a repetir com un lloro un qüestionari sense atendre a les respostes de l'entrevistat. Una bona entrevista és aquella que flueix, en què cada resposta dona peu a una pregunta, i així es va teixint un fil invisible, amb aparença de conversa, que fa que l'espectador o el lector se senti atrapat.

Ara bé, hi ha molts estils d'entrevistador. Hi ha espectadors als quals els agraden els entrevistadors incisius, fins i tot agressius, però, alerta, perquè si el periodista es passa de frenada pot provocar l'efecte contrari, el de crear empatia amb l'entrevistat. És veritat que sovint el mateix que aplaudeix una entrevista dura de, posem per cas, Vicent Sanchis a Inés Arrimadas, posarà el crit al cel si aquest nivell de tensió es repeteix amb Carles Puigdemont. L'equilibri és molt complicat, perquè el periodista, si és professional de veritat, ha de mostrar el mateix to amb tots els entrevistats, i en cap cas s'ha de notar la seva proximitat o distància ideològica.

Hi ha dos exemples de tipologia d'entrevistador que exemplifiquen això que dic. Mònica Terribas va triomfar a TV3 amb les entrevistes incisives i tenses que protagonitzava al programa La nit al dia. En canvi, Gemma Nierga té un estil completament diferent en les seves entrevistes a Ràdio 4: amb un to afable, crea un clima de cordialitat i confiança amb l'entrevistat fins que, desarmat, acaba dient el que ella busca. Quin estil és millor? Doncs depèn, però el que vull remarcar és que amb els dos mètodes es pot aconseguir l'objectiu: una bona entrevista amb un bon titular.