La biografia de La Trinca: de tornada de tot

TV3 va estrenar dimecres La Trinca: biografia no autoritzada , una producció que és un savi exercici del que ha estat el grup: la diversió, els embolics, la llegenda i el vincle amb una època clau del país. A l'inici, un grupet de músics després de veure la pel·lícula que nosaltres encetem ja ens avisa que el que veurem no val gaire la pena. A un altre, en canvi, li ha fet gràcia. Un d'ells diu: "Aquests de La Trinca eren tres barruts. Tres espavilats que van trobar una beta i ara tenen més calés que els amos d'El Corte Inglés". Grinyolava però atrapava.

Tot i que el nivell interpretatiu dels tres joves trincos a vegades justeja, i que de tant en tant la factura també trontolla, la pel·lícula fa honor, totalment, a l'esperit de La Trinca. El guió és, sens dubte, el millor de la producció jugant hàbilment amb diferents plans narratius. Va al gra, sap jugar amb les anècdotes, i es belluga sàviament entre la llegenda i la veritat. No deixa de ser un acte onanístic de La Trinca, amants d'enfotre's de Déu i sa mare i d'ells mateixos. La pel·lícula és generosa amb el paper que va tenir cadascun d'ells en el grup, i els defectes que s'hi exposen són també els que més els hi rellisquen: La Trinca s'ha divertit molt, han fet el gamberro i no han pretès donar una altra imatge. I la biografia televisada ho manté.

La producció s'ha esquitxat bé amb les cançons de La Trinca, amb llicències temporals per afavorir la trama i retratar una època. Sens dubte, aquestes cançons atrapaven l'espectador, melancòlic de mena, que de ben segur cantava els temes des del sofà de casa.

Mantenir les anades i vingudes de guió entre la ficció, la llegenda, la biografia i el permanent diàleg amb l'espectador (i els crítics) ha estat molt intel·ligent. S'han curat en salut i han demostrat que se'ls en fotia tot, perquè, com diu la cançó final: "Això és trincar i riure". I sí. La pel·lícula en aquest sentit respira aquest esperit que s'ha convertit en el seu lema.