19/08/2022

La burla a la separació de poders i el pati d’escola

2 min
Alberto Núñez Feijóo al Senat

Fins a quin punt un nou incumbent ha d’assumir els compromisos del seu predecessor –o predecessors– és un debat irresoluble: no hi ha una norma única per determinar si reclamar-ne el compliment es tracta d’una hipoteca inacceptable o d’una justa reivindicació. Sánchez tenia un acord amb Casado per repartir-se les cadires del CGPJ (ells en diuen desbloquejar la judicatura, però aquí podem descalçar-nos i anar sense eufemismes). Feijóo assegura que no tenia constància del compromís. I la majoria de diaris se centren en aquest punt; fins i tot els que són de tendències contràries. “Feijóo acusa Casado d’ocultar el pacte sobre el Poder Judicial” (El País) o “Feijóo acusa Casado i García Egea d’actuar d’esquena al PP en el pacte judicial amb el PSOE” (El Mundo). Hi ha qui dona la veu al fantasma –en el sentit de cadàver polític, malpensats– de Casado. “L’equip de Casado assegura que va informar Feijóo sobre el CGPJ” (El Periódico de España).

I, després, hi ha la inefable La Razón, que passa de puntetes al titular sobre la batussa interna popular, amb “Feijóo respon a Sánchez pel CGPJ: «No deixarem que ens amenacin»”. Hauria estat bé detallar en què consisteix l’amenaça en qüestió. Unes cames partides? Anar a dormir amb els peixos? Determinada premsa està permanentment instal·lada en la hipèrbole, cosina de la crispació. No doblegar-se a un bloqueig acaba sent una amenaça, qualsevol opinió discrepant és un atac i reclamar que s’actuï, una pressió intolerable.

I, mentre s’aixeca minuciosa crònica sobre aquesta baralla de pati de col·legi (podria ser una partida d’escacs si no fos tan poc elegant), es perd el focus sobre el que és important: el desvergonyiment dels uns i els altres –tigres y leones, todos quieren ser los campeones– a l’hora de repartir-se els cromos del poder judicial.