¿La caverna o les coves del sado?

Un dels problemes del periodisme espanyol –però potser per als editors deu ser una virtut– és la completa submissió dels fets a l’explotació emocional que se’n pot fer. Agafo com a exemple aquesta portada d’El Mundo: “El govern «decep» Ucraïna a l'incomplir promeses”. L’article és una crònica prou detallada de tot el material militar que havia d’arribar al país envaït i sobre el fet que o bé n’ha arribat molt menys del que s’havia anunciat o bé no ha arribat en absolut. (Vaja, res que sorprengui un català.) Hi ha moltes dades i historietes divertides –si no ets qui Putin va bombardejant–, com quan arriben 40 camions militars a la frontera, descarreguen i giren cua, deixant amb un pam de nas els ucraïnesos que creien que els camions eren la donació.

En canvi, el titular de la peça gravita enterament sobre la decepció, sobre les promeses trencades. És una decepció que ens arriba entre cometes i, com va sent lamentablement habitual, correspon a una font anònima, se suposa que diplomàtica. Ja s’entén que el govern ucraïnès no deixarà anar un desaire contra Sánchez per no posar en risc les quatre engrunes que encara deuen esperar. Però elevar aquest decep a titular de portada, quan no podem saber la representativitat de qui ho diu, resulta una pirueta estalviable. ¿La persona que ho ha dit té legitimitat per considerar que tot el país se sent menystingut per Sánchez? L’emocionalitis resulta especialment irritant perquè a la crònica hi ha fets nus i crus que haurien de fer pujar els colors al president espanyol. Així, un dels destacats de l’interior també és sentimental i parla de “mofes des del canal més seguit del país”. Hi ha una tendència de la triple dreta a plantejar qualsevol assumpte des de l’honor ferit. La mofa, la befa, la burla, l’ofensa i la humiliació. La qüestió és fustigar-se.