Mirada endavant, però a curt termini
TV3 ha intentat contenir l’èpica i el drama a l’hora d’homenatjar l’1 d’Octubre aquest cap de setmana. El xoc emocional que va comportar la repressió policial i judicial del referèndum es va traduir en els anys posteriors en un excés de repeticions d’imatges en bucle d’estomacades i un cert gaudi narratiu en el trauma. Els bons resultats d’audiència que generava el Procés van acabar abocant molts programes a un relat buit i crispat que massa vegades buscava més l’espectacle i la xifra d’espectadors que la voluntat d’aportar elements de reflexió.
Cinc anys després, amb el suflé escarransit i amb un Govern independentista convertit en un trist vodevil, el programa especial Mirada endavant va fer un esforç per marcar les diferències amb el que s’havia emès en el passat. En el mateix títol s’hi llegia la voluntat de fer avançar el discurs i desmarcar-se dels tòpics televisius dels anys més convulsos basats en el debat agre, els entrevistats de sempre i els cops de porra a càmera lenta. Pere Bosch va conduir un programa exigent des del punt de vista periodístic. Costa d’entendre per què la cadena no va promocionar amb més èmfasi l’entrevista al president, Pere Aragonès, i més en plena batussa de govern. Hauria sigut més llaminer que no pas l’anunci al·legòric del presentador observant el paisatge barceloní. Durant l’entrevista a Aragonès també vam detectar com les xarxes socials han provocat estratègies mediàtiques preventives. Mentre Bosch entrevistava el president, un rètol anunciava que “tot seguit” s’entrevistaria Alícia Romero del PSC i Jordi Turull de Junts per calmar possibles queixes. L’especial va ser massa llarg. I la mirada endavant era molt a curt termini tenint en compte la crisi de govern. Amb tot, la punxada a nivell d’audiència demostra que s’ha educat l’audiència de TV3 en una discussió sobre el Procés basada en debats elementals i emocionals. Quan s’ha elevat el llistó, s’ha volgut aprofundir en la situació actual, s’ha entrevistat en profunditat i s’ha construït una taula rodona de periodistes més centrada en els arguments que en els protagonismes, més enfocada a l’anàlisi que no pas a la soflama i al sentiment, l’espectador s’ha sentit poc interpel·lat i motivat.
Les filigranes dels canvis de programació no van remar a favor dels continguts. El reportatge de l’equip del 30 minuts que es va incloure en l’especial de dissabte va quedar injustament relegat a hores intempestives. El poder de decidir era una reflexió sobre el valor psicològic i emocional de les fronteres i les possibilitats de modificar-les basant-se en exemples existents. La tria d’experts, la majoria acadèmics, era molt acurada i aportaven arguments interessants sobre la identitat nacional. La delicadesa a nivell d’imatge i so contribuïa a demanar a l’espectador una actitud d’escolta serena. Però a aquelles hores de la matinada era impossible. L’emissió en diumenge a la franja que sempre li ha correspost al 30 minuts –que ja triga a tornar– hauria fet més justícia al contingut.
