FICCIÓ
Mèdia 10/03/2018

7 clixés femenins que les sèries no han superat

Tot i l’obertura cap a nous perfils de dones, els estereotips de gènere segueixen marcant la televisió

Alejandra Palés
6 min
01. Brooklyn nine nine.  02. Modern family.  03. Freaks and geeks.  04. Seinfeld.  05. 2 chicas sin blanca.  06. The big bang theory.  07. Gossip girl.  08. Gilmore girls.  09. Sexe a Nova York.

BarcelonaEl 2017 va ser celebrat com l’any de la irrupció de les sèries comandades i protagonitzades per dones. The handmaid’s tale i Big little lies han estat assenyalades com les ficcions capdavanteres d’un moviment que ha obert la porta a narracions que apel·len a un públic femení més ampli. Tot i així, aquest canvi, encara incipient, ha de fer front a anys d’inèrcia i de tòpics. Segons l’estudi Boxed in 2016-2017 del Centre for the Study of Women in Television and Films de la Universitat Estatal de San Diego, que des de fa vint anys analitza el pes de les dones tant davant com darrere la càmera a la televisió nord-americana, només un 11% de les sèries de la temporada 2016-2017 tenien el mateix nombre de personatges femenins que masculins, mentre que les que tenien més personatges femenins eren un 21%.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Més enllà de la qüestió numèrica, l’estudi fa èmfasi en la representació femenina a les sèries de televisió. Segons l’anàlisi de la doctora Martha Lauzen, els personatges femenins, tant si apareixen en ficcions de cadenes convencionals com en televisió per cable o plataformes de streaming, són més joves que els seus companys masculins: el 63% dels rols femenins es mouen en una franja d’edat que va dels 20 als 30 anys, mentre que la majoria dels personatges masculins se situen a la trentena i la quarantena.

A part de la invisibilització de determinades edats, la ficció nord-americana encara té problemes per mostrar la realitat professional de les dones. L’àmbit personal pesa més en les trames dels personatges femenins, que solen ser identificats més pel seu estatus matrimonial que per la seva vida professional. De fet, segons l’estudi, mentre un 60% dels personatges masculins són definits per la seva esfera professional, en el cas de les dones es queda tot just en el 48%.

Malgrat que la representació televisiva de les dones ha guanyat en complexitat, amb personatges que s’allunyen de la unidimensionalitat, com Diane Lockhart de The good fight i les Bette Davis i Joan Crawford de Feud, encara hi ha tòpics femenins que ajuden a perpetuar una imatge esbiaixada de la realitat.

Fem un repàs d’alguns dels tòpics que més es repeteixen en la ficció nord-americana i que limiten la diversitat de perfils que arriben als espectadors.

La barrufeta

Només una dona en un grup d’homes

La síndrome de la barrufeta va ser encunyada per l’assagista i poeta feminista Katha Pollitt l’any 1991 en un article publicat al New York Times, en què es queixava que en general els programes i les sèries estan protagonitzats essencialment per grups d’homes i només una dona, com passava als Barrufets i també als Muppets i Seinfeld. Un altre exemple clar d’aquest principi són les dues primeres temporades de The big bang theory, on l’únic personatge femení era la Penny, la topiquíssima veïna atractiva però curta d’enteniment que vivia al pis del davant del Leonard i el Sheldon.

L’ínfima proporció de personatges femenins contrasta amb la constatació òbvia que la meitat de la població mundial està formada per dones. A mesura que el sector audiovisual ha sigut més conscient d’aquesta distorsió de la realitat, el principi ha evolucionat fins a augmentar la ràtio a dues dones per sèrie. És el que passa, per exemple, a les comèdies New girl -amb una clara protagonista i una secundària-, Silicon Valley, Freaks and geeks i Brooklyn nine nine, on només dues dones formen part del grup de policies i la tercera fa de secretària.

La mare histèrica

Dones de suburbi que viuen una vida asfixiant

Un dels productes clàssics de la ficció nord-americana són les comèdies familiars que mostren la vida suburbial. Modern family és, en principi, una sèrie que ha de mostrar els diferents models de família actuals, allunyats del concepte més clàssic. Tot i així, el retrat que fa dels personatges femenins cau en tòpics, especialment en el cas de la Claire, el pal de paller dels Dunphy. El personatge interpretat per Julie Bowen és mostrat sovint com una dona pròxima a la histèria, controladora i sempre disposada a ficar-se en la vida dels seus fills. La paciència que té amb els fills i el marit, que és gairebé un nen més, és infinita. Aquest estereotip era la base de Mujeres desesperadas però també ha influenciat altres personatges com la Carmela de Los Soprano.

Feminitat vs. masculinitat

La protagonista encantadora sempre té una amiga ‘homenot’

Quan una ficció opta per tenir dues dones com a personatges principals, una sol exemplificar els atributs tradicionalment vinculats a la feminitat mentre que l’altra té comportaments que se solen qualificar de “masculins”. És l’estereotip conegut en anglès com a tomboy. Aquest tòpic era present a 2 chicas sin blanca: la Max (Kat Dennings) era una noia acostumada a la vida de carrer i les bromes escatològiques que acabava compartint pis i feina amb la Caroline, una milionària caiguda en desgràcia.

Aquest tòpic també es podria aplicar a la dinàmica entre Sansa i Arya, les dues germanes Stark de Joc de trons, a les quals sovint s’enfronta com si fossin dos personatges contraposats. A la primera se la representa, almenys al principi de la sèrie, com una “princesa” sense iniciativa i superficial, un ésser insuportable per a la seva germana petita, que des de l’inici destaca per la capacitat de lluita física.

Competitivitat

Dues dones mai tindran una amistat sincera

Un dels grans tòpics de les sèries, especialment de les dirigides al públic adolescent, és la impossibilitat de construir una relació entre dos personatges femenins sense que hi hagi una competència, normalment amb un home al centre. És el que en anglès es coneix com a frenemy, una amistat que fa equilibris i pot acabar convertint-se en una batalla. Per arrodonir l’esquema, una de les noies ha de ser rossa i l’altra morena. Passava a Beverly Hills 90210 -la Brenda i la Kelly s’enfrontaven pel Dylan-, a Dawson crece (Joey i Jen) i a Gossip girl (Blair contra Serena).

Aquest tòpic també despuntava en una de les últimes estrenes pensades per al públic més jove, Riverdale, basada en els còmics d’ Archie. La Betty (rossa) i la Veronica (morena) estaven destinades a ser enemigues, tal com passa a les històries originals, però a la sèrie han optat per allunyar-se’n i fer-les amigues.

Intel·ligents i inadaptades

Ciència i vida social són incompatibles

Des de Dana Scully (Expediente X) fins a Amy Farrah Fowler (The big bang theory) i Temperance Brennan (Bones), la televisió ha inclòs cada cop més dones científiques a les seves ficcions. Potser l’única pega és que en la majoria de casos moltes són professionals brillants però amb problemes per relacionar-se socialment, un element utilitzat com a recurs còmic. No és exclusiu dels personatges dedicats a la ciència: les dones triomfadores en l’àmbit professional solen ser castigades amb vides personals difícils.

Grassa però simpàtica

Els personatges principals sempre tenen un físic perfecte

És difícil trobar personatges femenins principals que no responguin als cànons estètics estàndards. Per aquest motiu, les dones que no responen a les exigències de la indústria tenen més possibilitats d’haver-se de conformar amb un personatge secundari que, a més, funcioni com a contrapunt còmic. A Las chicas Gilmore, d’Amy Sherman-Palladino, n’hi havia un clar exemple: la millor amiga de la Lorelai (Lauren Graham) era la Sookie, una cuinera amb sobrepès que protagonitzava algunes de les escenes més divertides de la sèrie des de la seva posició de personatge secundari. Tot i que el seu aspecte físic mai era mencionat en la ficció, la sèrie deixava entreveure un cert conservadorisme apostant per unes protagonistes que, malgrat passar-se el dia menjant fast food, no s’engreixaven mai.

La princesa

Una dona sempre necessita un home per ser salvada

Disney, Pretty woman i Dirty dancing han fet creure que una dona no se’n pot sortir sense la col·laboració d’un home, com si fossin princeses que esperen un príncep que les rescati. Sexe a Nova York ha passat a la història com una sèrie que mostrava per primer cop com les dones parlaven de sexe sense embuts però també com la Carrie havia de recórrer a Mr. Big en més d’una ocasió per solucionar els seus problemes. Fins i tot sèries tan simples com La tata seguien el mateix patró, tot i que feien creure a l’espectador que era ella, la mainadera Fran Fine, qui salvava el seu cap milionari de l’avorriment.

stats