La comèdia exorcitza els seus traumes

Les estrenes televisives estiuenques comporten moltes vegades més d’una sorpresa. De tots els llançaments que Netflix tenia previstos per a aquests mesos, res feia sospitar que Nanette, el monòleg de l’humorista australiana Hannah Gadsby, es convertiria en un fenomen similar al que va ser, en el seu moment, 'Stranger things', estrenada el juliol del 2016. Disponible des del 19 de juny, l’especial de comèdia s’ha convertit en una de les produccions més recomanades a través del boca-orella. El material no sembla, a primer cop d’ull, apte per a tots els públics: 'Nanette' és una muntanya russa emocional que posa en el punt de mira la comèdia en ella mateixa i els traumes de la seva protagonista, que ha patit discriminació i vexacions durant tota la vida pel fet de ser lesbiana. Un contingut que s’allunya de la lleugeresa que es podria esperar d’un especial de comèdia estrenat en plena canícula.

Durant el poc més d’una hora que dura el seu monòleg, Gadsby deixa de banda la comèdia costumista per fer una reflexió profunda sobre l’humor i sobre l’ús que n’ha fet en els seus espectacles. Nascuda a Tasmània, on fins el 1997 l’homosexualitat estava penada per llei, la humorista transita de la comèdia al drama per explicar com durant anys ha practicat un humor autocrític, pròxim a l’autohumiliació i la burla, per apaivagar el dolor que ha sentit a la seva vida. Ara la humorista ha decidit dir prou a aquesta pràctica, que, en realitat, era una manera més de castigar-se per ser qui és. Gadsby ha decidit rebel·lar-se, encara que això signifiqui abandonar la seva carrera.

'Nanette' és un monòleg catàrtic i autoreflexiu, com ho són alguns dels altres especials de comèdia estrenats recentment. Com ella, o per exemple Carrie Fisher amb 'Wishful drinking' (2010), altres humoristes aprofiten per asseure’s al divan i explicar les seves experiències més íntimes. Els següents cinc especials inclosos a Netflix són exemples de monòlegs amb què els humoristes exorcitzen els seus traumes.

Patton Oswalt

L’humor com a via de dol per la mort d’algú estimat

La de Patton Oswalt no és una cara especialment coneguda per al públic d’aquí, però és un actor bregat en personatges secundaris (apareix a 'Young adult' ) i, sobretot, en el món de la stand-up comedy. El 2016 va ser un any difícil per a ell: a l’abril la seva dona, l’escriptora i periodista Michelle McNamara, va morir de sobte mentre dormia a causa d’un problema cardiovascular i la ingesta dels diferents medicaments que prenia. Portaven casats des del 2005 i tenien una filla de set anys, l’Alice. Un any després de la pèrdua de la seva dona, l’humorista estrenava un especial a Netflix, Annihilation. El que comença sent un monòleg bastant estàndard acaba sent una guia que explica com enfrontar-se al caos que ens envolta, ja sigui el desconcert polític dels Estats Units amb l’elecció de Donald Trump o la mort d’algú proper.

La segona part del monòleg, nominat a l’Emmy al millor guió per un espectacle de varietats, és un relat íntim del procés de dol d’Oswalt. Sense deixar de banda l’humor, tot i que les llàgrimes estan a punt d’aparèixer en diverses ocasions, recorda com li va comunicar a la filla la mort de la seva mare i com han superat dates assenyalades com el Dia de la Mare.

Ricky Gervais

Contra els límits de l’humor i el paper vigilant de les xarxes socials

Vuit anys després del seu últim monòleg, 'Science', Gervais torna a l’escenari amb un nou espectacle, Humanity. Durant la gairebé hora i mitja que dura el monòleg, el creador de The office fa un repàs dels seus temes fetitxe, com l’ateisme, però també reflexiona sobre què és l’humor i quin són els seus límits, si és que existeixen. Gervais pren com a punt de partida la polèmica que es va generar per la broma que va fer sobre Caitlyn Jenner durant la presentació dels Globus d’Or del 2016. Sempre irreverent, dispara amb bala contra les xarxes socials i els usuaris amb la pell massa fina.

L’especial de comèdia del britànic és un bon exemple de com els espectacles de stand-up s’han convertit en una prioritat per a Netflix. La plataforma ha pagat a Gervais 40 milions de dòlars per Humanity i un segon programa que encara no s’ha estrenat, la xifra més alta per un programa de stand-up comedy produït al Regne Unit.

Tracy Morgan

Celebrar el miracle de continuar viu després d’estar en coma

L’any 2014, Tracy Morgan, coprotagonista de la sèrie 'Rockefeller Plaza', va tenir un accident de trànsit -un camió de Walmart va xocar contra el seu cotxe i cinc més- que el va deixar en coma durant dues setmanes. Després de tres anys i d’un llarg procés de recuperació, Jordan tornava als escenaris amb Staying alive, un especial de comèdia titulat com la cançó dels Bee Gees en clara referència a la seva supervivència.

De fet, Morgan, que va tenir lesions cerebrals, fa broma de l’accident, del temps que va estar en coma i de com la seva família li va donar suport quan era a l’hospital. Entre gag i gag, Jordan té temps de posar-se sentimental i confessar que va caure en una depressió quan va pensar que mai més tornaria a treballar. “Vaig saber que estava preparat per tornar el dia que la meva dona va deixar de sentir pena per mi”, assegura.

Chris Rock

La fi d’un matrimoni i les seves conseqüències

Com Gervais, Chris Rock també ha signat un acord de 40 milions de dòlars per fer dos especials amb Netflix. El primer és Tamborine, disponible des del febrer del 2018, que ha significat el seu retorn després de 10 anys sense fer cap especial. Durant aquesta dècada Rock s’ha divorciat de la seva dona, amb qui portava 19 anys casat, i bona part del monòleg parla sobre la ruptura i sobre les vegades que va enganyar la seva dona mentre estava de gira.

Sarah Silverman

Continuar rient després d’una situació de vida o mort

Silverman no és, precisament, una debutant en el món de la comèdia: porta en actiu des del 1992. A speck of dust, el seu especial per a Netflix, és el primer xou que fa després d’haver sigut operada a causa d’una epiglotitis, una cirurgia bastant arriscada en la qual podria haver mort. Silverman no amaga el patiment d’aquest procés i comparteix els moments de desconcert d’aquells dies, fins i tot amb imatges reals d’ella mateixa a l’hospital.