La comèdia de sofà i manta per a aquest Nadal
Netflix acaba d’estrenar Smiley, una comèdia romàntica de vuit capítols de mitja hora que té com a protagonistes l’Álex (Carlos Cuevas) i el Bruno (Miki Esparbé). Un és cambrer en un bar d’ambient i l’altre arquitecte, i l’espectador de seguida entén que estan predestinats a enamorar-se i ser feliços. S’uniran pel fil vermell del destí, com el cable del telèfon vintage del bar. La sèrie té la senzillesa, l’atractiu i la tensió sexual que permet ser condescendent amb els seus defectes: uns diàlegs en què de tant en tant se sent el soroll del teclat de l’ordinador, algunes interpretacions justetes i, potser el més estrany de tot, un bilingüisme més forçat que hàbil.
Què la fa atractiva? El compliment de les característiques essencials de la comèdia romàntica contemporània. Els espais bonics com a context. Bars, oficines, pisos bonics i càlids i un paisatge urbà agradable que estima els personatges. Les parelles com a pilars de l’estructura. A Smiley la relació entre el Bruno i l’Álex és l’eix vertebrador de la ficció, però n’hi ha moltes més en diferents etapes de la seva evolució i amb diversitat afectiva. Els obstacles permanents. Els malentesos, les confusions i, sobretot, els desitjos no expressats i les coses no dites són claus per facilitar el conflicte. Distancia aparentment els personatges, però els empeny encara més magnèticament a connectar altre cop. El contrast de personalitats. Un és el guaperes de gimnàs i l’altre l’intel·lectual. Un és determinat i l’altre cagadubtes, un és caòtic i l’altre ordenat, un té molta informació i l’altre en té poca. Aquestes desigualtats afavoreixen la riquesa de la trama i promouen la química i els conflictes. Creixement personal. Tots experimenten una evolució. La majoria, sigui quina sigui l’edat que tinguin, han d’assumir una situació que els obliga a superar-se, a esforçar-se en l’autoconeixement per entendre l’altre, a madurar o a acceptar una determinada realitat. Aquest caldo de cultiu és el que estimula l’emotivitat de la història. Les llàgrimes com a generadores d’intensitat. El plor és la garantia de la intensitat amorosa, la prova de l’amor verdader. Cal que els personatges se sentin desgraciats per assolir posteriorment una felicitat màxima. A Smiley s’explora l’emotivitat masculina i es juga a empènyer els homes a trencar amb els estereotips propis del seu gènere. El gran dilema. Els personatges es debaten entre el divertiment de les relacions esporàdiques i la necessitat d’una estabilitat de parella, amb aspiracions a formar una família. De fet, el motor de fons són les problemàtiques basades en la dificultat per establir relacions satisfactòries. Referències culturals i populars. Smiley es recrea a citar altres comèdies romàntiques, però també inclou bars i cançons com a factors de nostàlgia per connectar amb l’espai simbòlic de l'espectador.
Aquesta sèrie de Netflix, que també incorpora el Nadal per arrelar en una altra de les tradicions de les comèdies romàntiques, té pinta de convertir-se en la sèrie de sofà i manteta d’aquestes festes.
