Comprar-se la posteritat per 299 lliures

L'obituari és un d'aquells gèneres que poden marcar la personalitat d'un diari. Saber enterrar els morts és important. I difícil: quan acaba de cloure's una vida, i resta immutable ja per a la posteritat, escriure un veredicte en calent i pocs paràgrafs que reculli tant les llums com les ombres pot resultar una responsabilitat aclaparadora.

Després hi ha, esclar, decidir qui mereix la glossa. Els bons diaris saben que no és només qüestió d'avaluar la fama del personatge. Algunes de les millors peces del gènere són, precisament, les de persones no excessivament conegudes que el públic generalista descobreix precisament quan es fixa la seva vida en forma gairebé de microrelat. El British Medical Journal té una secció d'obituaris. Sortir-hi implica el reconeixement explícit dels mèrits professionals: magre consol per a qui ja ha marxat, però segur que aporta un petit confort a la família. El problema és que la setmana passada la revista va revelar que passaria a cobrar 299 lliures per aquests homenatges, d'uns 3.500 espais. Lectors i fins i tot alguns dels propietaris van protestar contra el que consideraven una falta de tacte, més encara en temps d'una pandèmia que ha afectat de manera especialment intensa els metges i la resta del personal sanitari que hi està lluitant des de primera línia. La publicació, al final, ha retirat la proposta. La doctora Fiona Godlee, directora de la revista, ha admès que només va rebre dos consells del seu predecessor. I un d'ells era: "No potinegis els obituaris". El cas és que altres diaris, com el Times, en tenen també de pagats. A 1.000 lliures, concretament. Em sembla, senzillament, escandalós. Perquè el pas següent és que, per 2.000 lliures, et facin sortir una mica més guapo, una mica més prim i una mica més ros.