La construcció mediàtica de Sánchez com a gran líder internacional

El periodisme polític té els seus fetitxes. Una foto al costat del president dels Estats Units, per exemple, permet vendre la idea de cert lideratge internacional. Encara que el president en qüestió sigui un Joe Biden a qui se li acumulen els vídeos on se’l veu preocupantment desubicat. A la portada de La Vanguardia d’avui, per exemple, la foto que mana és de la trobada de Sánchez amb el leader of the free world i el titular “De 50 segons en un passadís a una xerrada de sofà”. La progressió és innegable. La de La Vanguardia, dic, que últimament consenteix especialment el president espanyol i l’ha col·locat ja dos cops en primera pàgina i foto afavoridora, en els últims deu dies. El País també l’ha retratat dos cops, però amb menys generositat d’espai i entusiasme gràfic.

Hi ha una segona foto fetitxe, més controvertida. És la de Sánchez en un conclave a peu dret amb Olaf Scholf, Joe Biden, Emmanuel Macron i Rishi Sunak. Es tracta d’una imatge distribuïda per la Moncloa que ha fet saltar els mitjans de la caverna, perquè ha estat retallada: fa la impressió d’una reunió íntima i exclusivíssima, quan en realitat el pla general de l’agència Efe sense tisora mostra que, a la sala, hi havia força més gent. No és casual que La Razón inclogui aquesta visió més general en la seva portada. I la posa petita, petita, petita, de manera que per distingir Sánchez en aquell petit segell semiborrós el sofert lector s’ha de posar el monocle. Malgrat aquests entranyables actes de rebel·lia, l’estampa de Sánchez amb líders internacionals ha circulat a bastament aquests dies. Encara que el seu valor sigui fonamentalment plàstic o icònic, cal reconèixer que a Pedro Superviviente Sánchez saber anglès li ha permès marcar-se fotos vetades als seus predecessors.