LES SEQÜELES DE LA CENSURA

Violència que genera més violència

La censura és una canallada que t’impedeix passejar tranquil·lament amb la teva filla petita pel carrer

“La periodista va dir a Onda Cero: «Un boicot general a un acte em sembla fantàstic, em sembla fantàstic. Em sembla un acte de nervi, de proteïna social. Em sap greu però és així»”. Ho deia Libertad Digital el 5 de març del 2008 i es referia al moment que vaig celebrar que els alumnes de la Pompeu Fabra de Barcelona boicotegessin una conferència de l’aleshores candidata del PP, Dolors Nadal. Immediatament el text afegia: “Al seu blog i a les columnes del diari Fallarás acostumava a mostrar-se tendra i maternal amb el seu fill”.

Ells anunciaven la meva “destitució”. Però el cert és que només em van suspendre de sou i feina durant un mes, després d’haver-me negat a disculpar-me públicament.

Uns dies abans, o després, em vaig quedar embarassada. Al vuitè mes de gestació em van acomiadar, aquesta vegada sí. La meva opinió sobre el boicot estudiantil va tenir un recorregut llarg, doncs. No només el d’aquells vuit mesos: també en l’atur de llarga durada que va venir després i que va culminar en el desnonament que ens va deixar a mi i als meus fills al carrer.

El 13 de juny del 2017 em van caure 600 euros per “desobediència a agents de l’autoritat”. La causa: baixar de la vorera a la calçada en una protesta per l’assassinat de periodistes a Mèxic. El detall: la calçada estava tallada pel cotxe del mateix policia que em va multar.

El 4 de setembre del 2017 el Sindicat Unificat de Policia (SUP) em va acusar per Twitter de filoetarra. Després d’advertir-los que, a més de ser policies -i precisament per això-, el seu assenyalament no quedaria només en parauletes, van insistir-hi. L’endemà vaig començar a rebre amenaces de mort. Nou dies després ens vam llevar a casa amb la fotografia d’una mà que sostenia una pistola. El missatge deia: “Ja sabem on van els teus fills de 14 i de 9 anys. Aquesta vegada ells pagaran pels teus errors”. Quan algú es preocupa per buscar l’edat dels teus fills -era correcta-, ha perdut un temps en tu que podria cobrar-se.

Tot això era conseqüència d’un comentari meu en el programa polític Las mañanas de Cuatro. Havia definit com a feixista la pintada apareguda sobre una fossa comuna d’afusellats republicans que deia: “Aquí n’hi caben més”.

Pel que fa a les amenaces de mort, des de llavors en rebo cada cop que opino sobre Franco i els seus sequaços, sobre el detritus de l’Església catòlica o sobre les ganes que arribi la primavera... Tantes, que n’he perdut el compte.

La censura no és un senyor que ratlla frases d’una novel·la. La censura és un acte de violència contra la teva opinió, la teva imatge, la teva feina. Tant li fa: un acte de violència que engendra més violència. És una canallada que t’impedeix passejar tranquil·lament amb la teva filla petita pel carrer. Perquè saps que en el proper text no eliminaràs allò que els provoca. Es tracta d’això: de ser conscient que els teus braços en creu aguanten dos platets. En un s’hi gronxa la teva filla, i en l’oposat, una cosa que anomenes compromís amb la llibertat però que en realitat és una batalla més gran que això.

Més continguts de