Els crítics: els jutges que enlairen i enfonsen carreres

BarcelonaUna de les funcions dels mitjans de comunicació és fer de prescriptors en termes de consum cultural. Aquesta funció es practica de dues maneres: o bé informant sobre una determinada manifestació artística (una obra de teatre, un llibre, un programa de televisió, una exposició, una pel·lícula) o bé sotmetent-les al judici del crític. Les primeres peces es consideren merament informatives, i el criteri per incloure-les en l'agenda no es basa només en el seu valor intrínsec, que també, sinó que té en compte altres variables. Per exemple, si un actor com Brad Pitt ve a Barcelona a fer una obra de teatre, els mitjans en parlaran a bastament al marge de si l'obra és bona o no; o si hi ha un determinat autor que publica després de molts anys de silenci, etc.

Evidentment, parlar-ne sempre és una forma de publicitat, ni que sigui indirecta, però la prescripció pura i dura, la que marca si una obra determinada és bona o no, la practiquen aquesta classe tan especial de periodistes especialitzats que anomenem crítics. I no creguin que és una feina fàcil. El crític sap que amb una mala crítica es poden enfonsar i enlairar carreres. A Broadway, per exemple, tothom sap que una obra no triomfarà almenys que tingui una bona crítica al New York Times. En el cas de l'ARA, aquest poder se circumscriu bàsicament a la producció en català, sigui literària, teatral, televisiva o cinematogràfica. Una mala crítica a l'ARA té un pes específic en un ecosistema cultural tan limitat com el nostre. I aquí és on Santi Fondevila, Mònica Planas i Pere Antoni Pons han de lluitar per mantenir-se incòlumes en el seu judici i no deixar-se emportar per l'argument recurrent d'editorials o productores. "Ja és prou difícil fer una pel·lícula (o una obra de teatre, un llibre, etc.) perquè vosaltres us la carregueu".