Uns diaris per a tothom o només per a alguns?

BarcelonaMolts mitjans defensen, amb les seves línies editorials, la màxima inclusió dels col·lectius amb algun tipus de discapacitat. Però ja costa més trobar exemples on es vagi uns quants passos més enllà i es passi de la paraula a l'acció. ProPublica s'ha convertit aquesta setmana en el primer mitjà rellevant que ha traduït un reportatge a llenguatge ultrasimple. Es tracta d'una peça sobre persones amb problemes de desenvolupament mental als quals se'ls ha negat ajuts a l'estat d'Arizona. Hi havia alguna cosa de paradoxal en el fet d'escriure de manera que el text quedava fora de l'abast del col·lectiu del qual s'estava parlant, així que ProPublica va agafar la feina publicada a l'Arizona Daily Star i l'ha reescrita seguint una sèrie de directives: frases curtes, en activa, evitant les enumeracions (millor posar-ho en forma de punts), purgant els termes més tècnics... El resultat és un text que el lector corrent trobarà poc fluid i repetitiu, però comprensible per a persones amb risc d'exclusió social.

Més enllà d'aquest experiment, es tracta de pensar si, a mitjà termini, la intel·ligència artificial permetrà fer aquestes traduccions de manera prou automatitzada perquè es converteixin en habituals. Tant de bo. I, lateralment, el cas també ens obliga a reflexionar quantes vegades, en nom de l'estil –i d'un cert lluïment personal– recargolem la prosa de manera que un grup de lectors agraeixen el joc intel·lectual o la referència obscura, però al mateix temps expulsem part del públic en funció del seu nivell cultural (que sovint guarda relació amb el nivell social). Per no dir l'excés d'anglicismes –guilty!– donant per fet que els entén tothom. Ara bé, l'equilibri és delicat: uns diaris avorrits acaben sent uns diaris no llegits. I se suposa que aspirem a empènyer amunt el nivell cultural, sense conformar-se amb el màxim comú denominador.