De La Marató per la pobresa en quedarà per a la memòria, sobretot, la recaptació final, la coral d'en Ramon Gener i el partit del Barça contra el Barça, Tito contra Guardiola. Dedicar una jornada solidària televisiva als pobres comporta un joc d'equilibris una mica més difícil que el de les Maratons per la investigació. El límit entre la solidaritat i la caritat és prim i mal definit. I la caritat televisada pot adoptar actituds carrinclones i perdonavides difícils de pair. A això se li suma que la pobresa no té sovint la càrrega emotiva i èpica que té la lluita contra la malaltia. Agnès Marquès i Antoni Bassas van haver de fer equilibris en aquesta aposta de la televisió pública per deixar clar que es tractava d'ajudar els que ajuden. Convertir la cadena en una meta-ONG comporta sovint imatges cíniques: veure el conseller d'Economia, que és qui decideix per on es retalla, agafant trucades per recaptar donacions. Nacho Tarrés tocant la guitarra amb cara de pena dins d'un telefèric i Rafael Amargo ballant dins d'una cabina de telèfons van ser opcions estètiques d'una al·legoria enverinada sobre la pobresa. El més curiós, que tots els reportatges de la gent que viu al llindar de la pobresa sortien cuinant o rentant els plats.

Per primera vegada en la història de La Marató de TV3 , un cop va fallar el marcador i no es va poder actualitzar. Simbòlic? La Marató per la pobresa tenia instants amb connotacions de situació límit, d'advertir al país que s'ha tocat fons. La basarda de veure que la situació és, per a molts, dramàtica s'encomana fàcilment a través de la tele. Una vegada més l'únic que va aconseguir distreure'ns una mica de les misèries va ser el Barça. En uns mesos que tant parlem de rescats, La Marató d'ahir era ben bé una operació urgent per rescatar-nos a nosaltres mateixos. Molt noble però també molt alarmant.