PAREU MÀQUINES

Una discutible (i recargolada) fórmula publicitària

Els diaris accepten promocionar continguts que no passarien el seu propi control de qualitat

Els diaris accepten fórmules innovadores de publicitat a les seves pàgines web, entre altres coses perquè l’anunci típic, o bànner, demostra una eficàcia molt relativa. Són anuncis que els arriben automatitzadament i que, de vegades, els posen en un compromís. Com que Google col·loca la publicitat a partir del que ‘llegeix’ als articles, pot passar –i ha passat– que en el cas d’una notícia d’un accident aeri hi posi una bonica promoció d’una aerolínia.

Una de les tendències més discutibles és la de posar, al final de les notícies, uns petits cromos de contingut pretesament periodístic –a la pràctica, groguisme pur– i que redireccionen a fora del mitjà. Llegeixo en un diari 'online', per exemple, aquest titular: “Periodista italiana víctima de 'hacker': les cinc millors fotografies”. La foto mostra la jove, en actitud suggestiva i escot pronunciat. Si el diari no publicaria les imatges robades –perquè és un atropellament a la seva intimitat– ¿no hauria d’evitar incloure-hi un anunci així? Aquesta modalitat publicitària genera, a més, efectes rocambolescos. A 'El Mundo', per exemple, i segons explicava Ramón Salaverría, s’acabava recomanant un article d’'El País' que, per a més inri, resulta que era un contingut pagat per Nespresso. I tot amb un format que recorda el de les peces d’informació, la qual cosa trenca el principi bàsic de diferenciar clarament què és periodisme i què venda d’anuncis.

En un món de saturació informativa, però també publicitària, la qualitat d’un diari no només es mesurarà per la idoneïtat dels continguts que serveix a la seva comunitat: també ho farà per l’adequació de la publicitat que ofereixi. I aquesta modalitat automatitzada, que tot buscant el clic va devaluant el periodisme digital, em sembla especialment desafortunada.

Més continguts de