La dona darrere les batalles de ‘Joc de trons’

A principis d’abril, els protagonistes actuals i passats de Joc de trons van omplir el Radio City Music Hall de Nova York per a l’estrena mundial de la vuitena i última temporada de la saga, que es va començar a emetre el 14 d’abril a la HBO. Però en els agraïments abans de la projecció, els creadors de la sèrie, David Benioff i D.B. Weiss, van dirigir les seves lloances a algú a qui la majoria de l’audiència no reconeixeria. “Hem aconseguit arribar fins aquí gràcies a Bernadette Caulfield, la millor productora dels nostres temps”, va dir Benioff.

Caulfield, productora executiva del programa, no és tan coneguda pels fanàtics de la sèrie com Benioff i Weiss o com les actrius Emilia Clarke (Daenerys Targaryen), Sophie Turner (Sansa Stark) i Lena Headey, però per a tots ells Caulfield és la veritable estrella de Joc de trons. “Ella és el cor que dona vida a la sèrie”, assegura Clarke. “És la classe de dona que vull ser quan sigui gran”, confessa Turner. “Ella és l’autèntica Mare de Dracs”, afirma Headey.

La persona que mou els fils

En aquesta època daurada de la televisió en què els guionistes i els productors encarregats d’una sèrie -els anomenats showrunners - són més coneguts que mai, els programes se segueixen construint gràcies a persones que són oblidades.

Fins i tot quan hem començat a celebrar els guionistes i els autors-productors en aquesta època en què les sèries són examinades intensament, els programes de televisió els porten a terme els oblidats: tots aquells noms en els crèdits que converteixen els guions en la història que veiem a la pantalla.

Això és particularment evident a Joc de trons : donada la seva complexitat narrativa, que es desenvolupa en una àmplia varietat d’entorns, la sèrie és una de les produccions tècnicament més complexes que s’han fet mai. Va haver-hi moments del rodatge en què cinc unitats de filmació operaven de forma simultània per completar la gravació de la temporada a temps.

Les escenes simples són poc freqüents a Joc de trons, i la sèrie s’ha convertit en un fenomen en part a causa de les complicades batalles, els personatges en flames i l’aparició ocasional d’algun os. Entre els escenaris de rodatge hi ha hagut penya-segats, criptes i coves d’Irlanda del Nord o carrers de ciutats d’Espanya i Croàcia on s’han rodat motins, revoltes d’esclaus i una desfilada d’expiació amb un nu, i un equip de rodatge es va haver d’endinsar en una tempesta de neu a Islàndia per captar el món més enllà del Mur. Si li preguntes a qualsevol dels involucrats qui va ser l’eix que va mantenir unida tota l’operació, la resposta sempre és Bernadette Caulfield, o Bernie, com l’anomenen els seus companys a Joc de trons.

“Sense ella, tot s’hauria ensorrat fa molt de temps”, asseguren Benioff i Weiss. “Bé, m’encantaria ser així d’important -diu Caulfield-. Però òbviament es necessita un equip de treball enorme per executar-ho tot”. El seu equip inclou el seu copilot, el productor Chris Newman, i la dissenyadora de producció, Deborah Riley, entre molts altres. Tot i així, els creadors assenyalen que Caulfield és qui ha estat a càrrec de tot i qui supervisava tots els aspectes de la producció, des de la planificació logística immensament complexa fins al pressupost, el calendari de producció i “la salut i la felicitat de tot l’equip de rodatge”. Per a Caulfield, la tasca és relativament senzilla. “La meva feina és fer que tot el que escriguin al paper es materialitzi a la pantalla”, explica.

Caulfield va créixer al nord de l’estat de Nova York i va estudiar a la ciutat de Rochester, on també va treballar al teatre local. L’any 1981 la ciutat va acollir un rodatge i Caulfield es va sumar al projecte com a assistent de producció i es va enamorar del món de l’espectacle. Menys d’un any després es va traslladar a Los Angeles. A mesura que pujava graons dins de la jerarquia de la indústria treballava amb alguns dels productors més prestigiosos de Hollywood, com Michael Mann o Ridley i Tony Scott, amb els quals va rodar The good wife.

Va polir les seves habilitats per gestionar diverses unitats de producció al mateix temps gràcies a la seva feina a Expediente X (Fox) i al drama Big love (HBO). L’any 2011, quan estava a punt d’acabar la sèrie sobre poligàmia de la HBO, va sentir parlar per primera vegada d’una “història medieval de fantasia” que la cadena rodaria al Regne Unit. Caulfield es va unir a Joc de trons a partir de la segona temporada, com a relleu del productor Mark Huffman.

Una gran superproducció

Joc de trons s’ha convertit en un gran espectacle, però sovint s’oblida que els seus inicis eren molt més discrets. Els dracs eren llangardaixos engrandits i la primera escena extensa de combat, la batalla de l’Aigüesnegres, no es va produir fins al final de la segona temporada.

La tercera temporada va mostrar indicis de creixement, amb nous mons i elements més extrems, com l’os contra el qual va lluitar Brienne de Tarth (Gwendoline Christie) en una escena molt curiosa. “La Gwendoline em va dir: «No em puc creure que estigui treballant amb un os de veritat», i el David va respondre: «No creia que la Bernie fes això de veritat»”, recorda Caulfield, entre riures. “No creia que tingués l’opció de no fer-ho”, diu.

A mesura que la història i els pressupostos creixien -van passar de 5 milions de dòlars per episodi a 15 milions per capítol en aquesta última temporada-, també ho feia la producció. Si bé superar-se a ella mateixa en cada temporada no era un objectiu explícit de la sèrie, Joc de trons ha passat de ser una història sobre el xoc entre diversos clans a una guerra transcontinental i una batalla en contra d’un exèrcit de morts vivents.

“Ella va crear una producció que ha aconseguit expandir-se de forma eficaç temporada rere temporada sense perdre la seva eficiència i essència -asseguren els creadors de la sèrie-. Hi ha moltes versions de Joc de trons que s’haurien enfonsat per la pressió de produir deu hores de televisió cada cop més monumentals en només dotze mesos. Pràcticament totes les versions s’haurien enfonsat, excepte la de la Bernie”, asseguren.

Quan Caulfield no era en algun plató llunyà o supervisant les operacions de filmació d’alguns dels sis escenaris de Belfast, estava planificant a la seva oficina de producció, preparant-se per a nous directors, nous rodatges i nous països. “Era realment un joc de reunions ”, bromeja la productora.

Però el que l’ha fet ser tan estimada per la gent a qui dona ordres, en condicions moltes vegades extremes, és “el seu gran amor per cadascuna de les persones de la sèrie”, asseguren els creadors.

Els dies més esgotadors emocionalment han estat aquells en què s’ha de simular la cremació d’algú. Els coordinadors de dobles per a escenes de risc solen dir que les caigudes són el més perillós, però la filmació que ha quedat gravada a la memòria de Caulfield va ser l’escena del combat a les arenes de Meereen, a la sisena temporada, quan el drac Drogon -que en el plató és en realitat un pal llarg amb una pilota a la punta- crema diverses víctimes. Per realitzar l’escena es va utilitzar un llançaflames sobre una plataforma mòbil que es desplaçava i incendiava diversos dobles d’acció.

“Ells diuen que no els preocupa i que els encanta fer-ho, però jo crec que estan tots bojos”, comenta Caulfield.

La dinàmica maternal s’estenia als actors, que amb una fama cada cop més gran tenien agendes cada cop més exigents i més difícils de coordinar amb una sèrie que cada dia era físicament més extenuant.

“Ella ha sigut com una mare durant tot el projecte -explica Clarke-. Li deia «Mira, sé que estem al mig d’un camp i que són les tres de la matinada i és el segon mes de rodatge nocturn i tots estan esgotats i et criden perquè ets la persona a qui tothom recorre per a tot, però ¿puc parlar amb tu sobre aquest diàleg en dothraki que haig de dir la setmana que ve?» -explica l’actriu-. I ho feia”, assegura.

Caulfield assegura que en una producció en què ha hagut de superar obstacles d’horaris, climatologia i pressupost, la seva virtut principal ha sigut la intel·ligència emocional. “Puc percebre quan algú no està somrient com sempre”, explica.

“Segueixo trobant-me amb molts membres de l’equip de filmació i els abraço com si no els volgués deixar anar -diu-. Moltes persones han sentit que era el moment d’acabar la sèrie, però també penso que si hagués continuat cinc anys més tots s’haurien quedat cinc anys més. Perquè significa molt per a tots nosaltres”.