Experts analitzen el filó de sèries sobre ETA: “Són visions incompletes”

BarcelonaExactament a les quatre i vuit minuts de la tarda, el 19 de juny del 1987, en el moment en què el cotxe bomba de l’Hipercor de la Meridiana va explotar, Robert Manrique, carnisser del centre comercial, estava despatxant llibrets de llom. Aquell dia, i darrere d’aquell mostrador, Manrique es va convertir en víctima de l’atemptat més mortífer de la història del terrorisme d’ETA. Ara, trenta-tres anys després i com a activista dels drets de les víctimes de terrorisme, aquest barceloní observa amb estupefacció l’interès sobtat d'HBO, Movistar+ i Amazon Prime –els grans generadors de narratives del segle XXI– en el conflicte que ha marcat la seva vida i que va deixar més de 900 morts, 21 de les quals aquell fatídic divendres en l’atac a la Meridiana. Manrique es mostra molt crític amb les produccions de les grans plataformes que estan provant d’explicar el conflicte que ell mateix va patir. “Hi falten veus, són visions incompletes del que va passar”, sentencia des de l’altre cantó del fil telefònic.

L’ARA ha parlat amb veus expertes en el conflicte per abordar els clarobscurs d'aquest interès sobtat, que no és nou. De fet, les grans plataformes estan explotant un tema que la literatura i el cinema tracten des de fa anys, quan ETA encara matava. És el cas de La pelota vasca, de Julio Médem. O de llibres com La pequeña guerra, de Lander Garro, que narra el conflicte des de la perspectiva d’un nen; o de Recoja sus cosas, d’Ander Zurimendi, sobre la sortida de presos que han estat tancats més de 25 anys. La diferència és que ara, amb la febre de les plataformes, s'han disparat els públics: només el primer capítol de Patria –que aquest diumenge emet el final de la temporada– va tenir 1,5 milions d’espectadors la nit que es va estrenar a Telecinco.

Fugint del relat “parcial”

Aquells que han col·locat al mercat aquestes produccions milionàries –s'ha descobert “un nínxol de negoci”, dirà l’investigador Jonathan Martínez, i “hi ha hagut un efecte dòmino”– han negat en diverses ocasions que estiguin oferint al planeta relats parcials del conflicte basc. “És la sèrie definitiva sobre ETA”, va dir el director editorial de la sèrie documental El desafío: ETA que ha estrenat Amazon Prime. També va sortir al pas Fernando Aramburu, l’autor de la novel·la Patria, quan va assegurar que ell s’ha limitat a “explicar històries” i que en cap cas el llibre en què es basa la sèrie homònima “demostra cap tesi”.

En els últims temps, però, han proliferat les veus que denuncien la falta de pluralitat d’aquestes propostes, que acaben oferint relats “incomplets” del que va passar. Les fonts consultades acusen les plataformes d’ometre testimonis determinants i de perpetuar, així, la història fàcil “dels bons i els dolents” obviant la complexitat d’un conflicte que no es pot explicar només a partir de la dinàmica de dos bàndols enfrontats. “El gran èxit que tenen La línea invisible i Patria és que passen per objectivesPatria és que passen per objectives –com si fossin fotografies de la realitat– i no és així: són visions legítimes, però parcials”, assegura el periodista Antoni Batista, que acaba de publicar ETA i nosaltres.

Les veus que no hi són

Manrique, que també és assessor de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats pel Terrorisme (UAVAT), retreu a aquestes grans produccions que no hagin donat veu a la “víctima anònima” –com les desenes que va deixar l’atemptat de l’Hipercor– i a com ha refet la vida després de l’atemptat: “Després de veure aquestes sèries, a la població li quedarà la imatge d’un tipus de víctima que per sobre de tot està enemistada amb el veí, quan la realitat és que la vida actual de la majoria de víctimes està sobretot marcada per l’abandonament de l’administració”. I es pregunta de forma retòrica, perquè la sèrie ni ho menciona: “Quina ha sigut l’assistència que ha rebut Bittori, la protagonista de Patria, de les institucions?” Mentre no s’abordi aquesta qüestió, que afecta tantes famílies que són víctimes del terrorisme, qualsevol relat serà “incomplet”.

Jonathan Martínez, que és investigador en comunicació audiovisual, també denuncia la falta de veus en aquestes superproduccions. Ell les acusa de no mostrar “els grisos” de la història d’aquest conflicte amb l’objectiu d’“apuntalar el mite dels dos bàndols”. Una versió que, precisa l’investigador, s’ha perpetuat des del relat oficial i que ETA també ha utilitzat.

L’expert posa l’exemple del documental Asier ETA biok, que no ha tingut tant ressò, però que sí que indaga, segons ell, en aquesta zona intermèdia. La producció intenta fer reflexionar l’espectador a partir de la gran amistat que uneix des de la infància un jove que rebutja la violència frontalment amb un militant d’ETA. Els protagonistes del documental són l’actor Aitor Merino i el seu amic Asier Aranguren, que va integrar-se a l’organització i després va passar vuit anys a la presó.

Crítiques del PP, el PSOE i Vox

El documental, que es va fer un lloc al Festival de Cine de San Sebastián, es va rodar gràcies a fons del Consejo Nacional de Cinematografía del Ecuador i a les aportacions particulars d’una campanya de Verkami. I aquí Martínez fa una crítica a com s’ha construït el sector al País Basc –“No sempre és possible produir al marge d’una gran plataforma amb més recursos”–, però també fa autocrítica: “Crec que la gent que fa cine aquí no està fent el que sí que s’ha fet en altres llocs, que és intentar explicar d’on venim i on anem. Em pregunto si és viable filmar les nostres pròpies històries sense la mediació de les grans corporacions de la indústria audiovisual espanyola”.

Els que sí que ho han aconseguit els ha tocat sovint el rebre. L’últim cas és el del documental Euskal Herria eta Askatasuna, bakerako bide luzea, que ha sigut emès per la televisió pública basca, a qui el PP, el PSOE i Vox han acusat de fer ʺenaltiment d’ETAʺ.

Segons Zuriñe Rodríguez, que és especialista en conflictes armats i pau, situacions com aquesta es podrien haver evitat si al País Basc s’hagués fet un procés de pau normalitzat. El motiu és que quan això passa, explica, els actors implicats poden establir una sèrie d’acords, com ara els passos que es faran per treballar com a societat la memòria del conflicte. I aquí es pot consensuar, per exemple, la creació de produccions documentals que, des de la televisió pública, recordin la història de forma diversa i amb totes les veus representades. “El que està passant ara és que des del sector privat s’estan generant productes audiovisuals; i això és interessant, però només allò públic et permet ser més democràtic i pedagògic: que apareguin totes les veus i que s’entengui la sèrie en qüestió com a part de la reparació i del postconflicte”, apunta l’experta.

L’etarra que no es penedeix

Jonathan Martínez segueix desgranant les cares que haguessin aparegut si s’hagués fet emergir aquesta zona “gris”. Ara es fixa en el rol que ocupen els mateixos militants d’ETA en aquestes produccions; com és el cas del pres Ibon Etxezarreta, que va participar en una vintena d’atemptats i que apareix al primer capítol d’ETA: el final del silencio conversant amb Maixabel Lasa, la vídua de Juan María Jáuregui, l’aleshores exgovernador civil de Guipúscoa. L’investigador denuncia que aquí també és escassa aquella pluralitat de veus que permetria abordar el conflicte des de la complexitat: “Si ens hi fixem, s’entrevista membres d’ETA només quan s’han penedit, perquè llavors ja són un exemple”. Un biaix que l’investigador considera un error: “No podem entendre el que ha passat si no entrevistem, per exemple, els protagonistes del desarmament, que van ser membres d’ETA fins a la dissolució”. “Escoltar un testimoni no és legitimar”, clou.

Val a dir que l’arquetip del militant d’ETA també apareix representat en personatges com el de Joxe Mari de Patria, que no està penedit i que, de fet, és a la presó perquè ha matat l’empresari protagonista de la sèrie, el Txato. En aquest cas, però, Batista i més fonts consultades també són crítiques. “Els personatges d’ETA se’ls acostumen a ventilar amb un parell de frases, els representen com si fossin gent sense cap mena de discurs polític i, a més, tots pertanyen a la mateixa tipologia de militant, quan n’hi havia diverses”. Això és “legítim” però és només “una visió” del conflicte, insisteix el periodista, que també és protagonista del documental Polifonia basca.

Les dones d’ETA, doblement ocultes

Zuriñe Rodríguez, que també és especialista en feminismes i ha estudiat en profunditat les dones d’ETA, posa l’accent en el fet que aquestes produccions oculten el paper de les militants que van participar en l’organització i la lluita armada d’ETA, i alhora les violències sexuals i les discriminacions que van patir, tant de les forces parapolicials com a l’interior de la banda. I sí, en aquestes sèries elles apareixen poc i, quan ho fan, mai són les protagonistes d’aquestes trames: vegin la Txiki (Anna Castillo) a La línea invisible o la Txopo (Nagore Aranburu), la integrant del comando de Joxe Mari, a Patria, que potser recordaran perquè agafa protagonisme quan té un atac de pedra. Totes dues ocupen un segon pla complidor que no té res a veure amb el paper central que van tenir algunes dones d’ETA. Com María Dolores González Catarain, Yoyes, que va ser la primera dirigent dona de l’organització i que posteriorment va ser assassinada acusada de traïció. O com l’etarra Idoia López Riaño, La Tigresa, que "la premsa conservadora va titllar de femme fatal en cròniques tremendament misògines”.

Del biaix de gènere no s’escapen, diu Rodríguez, ni les produccions més petites.

Robert Manrique també critica, per la seva banda, que aquestes produccions no truquin a la porta de víctimes “que no encaixen amb el discurs oficial”: “Som moltes les víctimes que no estem en contra que s’acostin als presos, perquè respectem la llei”, posa com a exemple. Però aquestes postures no “interessen”, diu, a aquella part de la política espanyola que vol “fer reviure l’argument d’ETA per treure rèdit polític”. Batista hi coincideix: "La concentració de tres sèries en poc temps, enfocades de la mateixa perspectiva parcial, contribueix a atiar la idea del fantasma d'ETA i d'aquesta manera contribuir a contaminar de violència les dissidències, especialment l'independentisme català".

Com Maixabel Lasa, la vídua de Juan María Jáuregui, Manrique també va voler trobar-se l’any 2012 amb un dels militants d’ETA que va fer explotar la bomba a l’aparcament soterrani de l’Hipercor. Tots ells representen, en paraules de Batista, aquelles víctimes que apareixen poc, però que “posen el seu dolor al servei de la pau de forma propositiva per la reconciliació de la societat”. També és el cas de Rosa Lluch, la filla d’Ernest Lluch, assassinat per ETA l’any 2000. I de Jordi Valls, a qui van assassinar el pare a l'atemptat d'Hipercor.

El guió d’un torturador

Malgrat que alguns dels entrevistats parlen ja de “cansament” per referir-se a l’estat d’ànim que està provocant a moltes persones aquest overbooking de produccions sobre ETA, aquest repunt de sèries ajuda a saldar un deute amb la història recent d’Espanya: el desconeixement de les noves generacions del conflicte basc. Segons un estudi del 2017 sobre el coneixement de la població universitària en matèria de terrorisme i vulneracions de drets humans al País Basc, la pau és l’antepenúltima preocupació d'aquests joves. Com a prova, un 56% dels enquestats desconeixien qui va cometre l’atemptat de l’Hipercor i un 47% no sabien qui era el polític Miguel Ángel Blanco.

Jonathan Martínez encoratja els espectadors que s’hagin sumat al filó de sèries d’ETA a indagar en propostes més enllà de les mainstream, però sobretot a reflexionar sobre la “injecció ideològica” que hi ha darrere de les que ja hagin vist. Ell n’ha deixat una pista a Twitter: El desafío: ETA, d’Amazon Prime, està basada en un llibre de Manuel Sánchez Corbí, coronel de la Guàrdia Civil condemnat per tortures l’any 1997, indultat pel govern d’Aznar dos anys després i condecorat per Sánchez el 2018.