04/07/2018

Una festa de comiat

2 min

BarcelonaAquesta és una columna d’opinió per glossar l’anunci d'en Puyal de no continuar fent les transmissions del Barça per la ràdio, però no tinc una manera més sincera de començar-la que parlant en primera persona i dient que està escrita a un pam de la glòria. De la seva, concretament.

Quan he llegit el tuit en què el Quim ho anunciava he sentit dues fiblades. La primera ha sigut la de l’oient que experimenta la nostàlgia anticipada dels diumenges en què ja no sentirà el Puyal. No és un "Llàstima!" per una manera de fer que es va posar de moda i que ens agradava però que al cap d’un anys va desaparèixer, víctima de la moda mateixa o perquè el seu autor va canviar d’activitat. És l’enyorança conscient d’haver assistit a una era. Quaranta-dues temporades en català no són una moda, són un clàssic. En Puyal ha narrat els partits més d’una tercera part dels anys d’història del Barça. Almenys tres generacions de catalans (barcelonistes o no, futbolers o no, perquè en Puyal es feia escoltar més enllà de la passió per uns colors o l’interès pel futbol) han sentit els partits del Barça narrats per la seva veu. Estem diem adeu a cinc dècades ininterrompudes de companyia. I de companyia, a la ràdio, les veus en fan molta.

La segona fiblada ha sigut la del col·lega. Com si, de cop, els records dels anys compartits haguessin quedat definitivament empaquetats pel final d’aquesta obra que en el seu dia vaig qualificar de monumental. En el futur, els historiadors de la comunicació i els estudiosos de la llengua podran distingir etapes en la narrativa puyaliana. Els que hi vam fer alguna contribució sabrem quin pes proporcional li correspon al conjunt de l’obra. En saber la notícia, el 3/24 ha començat a rescatar gols de l’arxiu i m’ha vençut l’enyor d’aquells anys analògics, amb el Joan Gelabert i el Jesús López, amb la Pilar Calvo... Enyorança d’aquell món que ja no existeix. El de l'URSS, la Recopa, Maradona i Schuster, Núñez i Casaus, el de Viatges Marina al mateix avió dels jugadors i els seguidors, o els del canvi a marcs alemanys o a lires italianes. Ha tret el cap aquell estudiant de periodisme que sentia l’ofici i es bevia els aprenentatges del mestre amb fruïció.

La setmana passada el Puyal va passar per l’ARA i em va venir a saludar. No vaig voler-li preguntar si ja havia pres una decisió. Em va semblar massa íntim, massa transcendent i delicat per ser ventilat a peu dret. Ens podem imaginar que no ha sigut una decisió fàcil. Ara que l’he sabut, al mateix moment que tots els seus oients, li dono les gràcies per aquells anys nostres i per aquests anys compartits amb tothom. I, dins el buit que els seus oients experimentarem a l’agost quan comenci la temporada 18/19, celebro que aquest final no sigui un comiat trist sinó un final de festa. I que la festa de la comunicació continuï.