Una ficció de Channel 4 humanitza els jihadistes

Polèmica al Regne Unit per l’estrena de ‘The State’, una sèrie de televisió que indaga en la vida de quatre joves britànics que s’uneixen a l’Estat Islàmic

¿Terroristes eixelebrats i sanguinaris o persones amb sentiments, pors i ideals? ¿Es pot ser una cosa i l’altra al mateix temps? Des de diumenge passat fins dimecres al vespre, la cadena britànica Channel 4 ha emès la sèrie The State, que ha posat l’opinió pública del país davant una disjuntiva moral molt contemporània i, alhora, molt clàssica: en aquest cas, la de decidir si un combatent de l’Estat Islàmic, un noi nascut i crescut a Wembley, a l’oest de Londres -o, sense anar més lluny, a Ripoll-, és també un ésser humà. Un ésser humà que en un moment concret de la seva vida pren la dramàtica decisió de deixar enrere tot el seu passat i anar-se’n a Raqqa, la capital de l’autoanomenat Califat, per formar part de la jihad; o, com acaba de passar a Catalunya, de convertir-se en un assassí múltiple i sembrar el terror a la Rambla.

En una societat que ha viscut el drama de joves i adolescents que han fugit a Síria per unir-se a l’EI, en una societat que ha vist com un dels seus ha esdevingut el famós executor Jihadi John, i que molt recentment ha patit l’efecte del terrorisme islamista -dues vegades a Londres i una a Manchester, amb més d’una trentena de víctimes mortals-, una proposta semblant no podia passar sense aixecar molta polèmica. Tant a les xarxes socials com a la premsa tradicional: les acusacions de glorificació dels jihadistes han sigut comunes als tabloides que veuen el món en blanc i negre, com ara The Sun i el Daily Express.

Un nom de prestigi

Els quatre capítols de la ficció, de 50 minuts, s’han emès en quatre dies consecutius per intentar impactar més en una audiència que, sigui dit de passada, hi ha respost de manera discreta: poc més d’1,4 milions d’espectadors.

Al darrere del projecte hi havia un nom de prestigi de la televisió britànica: Peter Kosminsky, un enfant terrible responsable, entre d’altres, de l’exitosa adaptació per a la BBC de l’obra de Hilary Mantel Wolf Hall, i de drames basats en l’abús de menors quan ningú en parlava. El xou tenia garantida la publicitat prèvia, i la polèmica, estrictament només per la temàtica en què se centrava.

Els protagonistes que van a Síria són una metge, mare soltera d’un nen de nou anys, que acut amb la criatura a la crida del líder del Califat en demanda de professionals formats per ajudar al naixement de l’estat; un noi que vol saber quin ha sigut el destí d’un germà, unit anteriorment als combatents; un amic d’aquest noi, i finalment una noia amb desig d’aventura i molts pardals al cap que, víctima de la propaganda que s’ha empassat per internet, només veu en la jihad la possibilitat de casar-se amb un combatent de l’EI i servir-li de per vida.

El drama està servit. La desil·lusió i les reaccions dels uns i els altres davant la crua realitat de Raqqa, la barbàrie de què s’hauran de fer còmplices -decapitacions, violacions, esclavitud de les dones, la cruesa de la guerra, etcètera- i la que hauran de patir són l’essència d’una ficció que, de fet, llevat del tema, no aporta res a l’actual i molt sofisticat catàleg de sèries de televisió.

Quatre hores plenes de tòpics televisius i cinematogràfics, que s’han vist ja centenars o milers de vegades abans en altres contextos bèl·lics: el Vietnam, per exemple, i el xoc amb la realitat amb què s’enfrontaven els soldats que s’hi apuntaven voluntaris de pel·lícules com La chaqueta metálica i Platoon.

Documentació

Kosminsky ha explicat els dies previs a l’emissió que ell i el seu equip -18 especialistes- s’han passat un any i mig documentant-se sobre la vida a Raqqa per oferir un retrat real del dia a dia al Califat. Però basar-se en referències explícites a la realitat -com la imatge d’un assassí que s’inspira clarament en la figura espigada del ja esmentat i tristament famós Jihadi John- no té res a veure amb la versemblança de la ficció, també molt empobrida per un guió simplista, per l’ambientació i el vestuari, tot nou de trinca. I sense esmentar que el drama en cap moment aprofundeix en el perquè de deixar-ho tot a canvi del martiri, i que és ple de moralitat final ingènuament benintencionada i dramàticament ridícula. El ministeri d’Interior hauria aprovat la sèrie. Potser obtindrà, fins i tot, algun Bafta. A la conveniència política.