La fraternitat universal

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l'estona. Londres s'erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s'omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se'ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (de fet, l'únic que defensaven era la preeminència de l'espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l'assassinat d'un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: "Però conviuen?" És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s'ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n'hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es matessin pels carrers i poguessin prendre una copa de Cynar al mateix bar sense incendiar el local, però domina el desig general que confraternitzin, que passin els diumenges plegats, que juguin a petanca i que facin carreres de sacs (tot menys lligar-se les noies, que, no ens enganyem, és el que fa més il·lusió, encara que els gitanos no ho vegin amb bons ulls).

Als immigrants se'ls exigeix una convivència acusada, a la qual els autòctons no hi estem disposats (no em veig jugant a endevinar pel·lícules amb el meu veí de Valladolid). Si a més a més de viure pobrament, fora del seu país, fent feines mal pagades i lluny la família, en temps de lleure han de fer-se amb les altres ètnies del barri tant sí com no, van servits. Després de tot un dia de recollir ferralla, cap senegalès no té esma d'arrencar-se per bulerías .