“La gent creu que les dades són al núvol, però no: són als oceans”

Nova YorkInternet consisteix en petits trossos de codi que es mouen pel món i viatgen per cables tan fins com un cabell, escampats per tot el sol oceànic. Les dades es traslladen així de Nova York a Sydney i de Hong Kong a Londres en el temps que tu trigues a llegir internet.

Quasi 1,2 milions de cables connecten els continents per satisfer la nostra demanda insaciable de comunicacions i entreteniment en línia. Les companyies, generalment, uneixen els seus recursos per col·laborar en els projectes de cables submarins, com si fos una autopista que tots han de compartir.

Però ara Google vol fer el seu propi camí en un projecte inèdit per connectar els Estats Units amb Xile, on hi ha la seu del centre de dades més gran que l’empresa té a l’Amèrica Llatina. “La gent creu que les dades són al núvol, però no”, declarava Jayne Stowell, supervisora de la construcció dels projectes de cablejat submarí de Google. “Són als oceans”. Aquesta tècnica, que fa servir un dels cables com a collaret, explica que “cal gestionar un tauler d’escacs multidimensional i complex”.

Portar les dades allà és un procés feixuc i precís. Hi ha una embarcació de 140 metres d’eslora anomenada Durable que després portarà aquest cablejat al mar. Però, primer, aquests cables han de ser acoblats en una fàbrica de Newington, a New Hampshire. La fàbrica, de l’empresa SubCom, està plena de maquinària especialitzada que es fa servir per mantenir el cable tens i revestir-lo amb material protector.

Tecnologia de fibra òptica

Els cables comencen com un conjunt de brins fets al seu torn de minifils de fibra de vidre. Els làsers porten les dades als brins quasi a la velocitat de la llum gràcies a la tecnologia de fibra òptica. Així, quan els cables toquen terra i es connecten a una xarxa existent, arriben als nostres dispositius les dades requerides per llegir un correu o obrir una web al navegador.

Molts de nosaltres encara vivim l’experiència d’internet amb wifi i serveis de telefonia mòbil, però aquests sistemes es vinculen, en algun punt, amb els cables físics que mouen amb rapidesa la informació pels continents i al voltant dels oceans.

En el procés de fabricació, els cables es mouen a través de molins d’alta velocitat de la mida de motors de reacció que els enrotllen amb un revestiment de coure que condueix l’electricitat per tota la línia, perquè les dades segueixin circulant. Depenent d’on ha de ser ubicat el cable, s’hi afegeix plàstic, acer i quitrà perquè pugui sobreviure en ambients oceànics impredictibles. Quan els cables queden acabats tenen el gruix d’una manguera de jardí casolana.

Cal un any de planificació per establir la ruta del cablejat de manera que eviti els diversos perills submarins. Però, tot i així, s’enfrontaran a forts corrents, desplaçaments de pedres, terratrèmols i interferències dels vaixells de pesca d’arrossegament. Es calcula que cada cable dura 25 anys.

Hi ha una cinta transportadora, que el personal anomena autopista de cables ( highway cable ), que el du de la fàbrica fins al Durable, amarrat al riu Piscataqua. Llavors el vaixell porta al mar uns 6.400 km de cable, que pesen unes 3.500 tones quan estan completament carregats.

Dins del vaixell els treballadors enrotllen el cable i el posen en tancs cavernosos. Una persona mou el cable en un cercle, com si volgués desar una manguera gegantina d’un jardí, mentre que altres treballadors s’ajauen per revisar que el cable estigui a lloc, sense embolicar-se ni formar nusos. Són equips que treballen tot el dia i, tot i així, necessiten quatre setmanes per aconseguir que tot el cablejat necessari per instal·lar al mar obert quedi carregat dins del Durable.

El primer cable transatlàntic es va completar el 1858 per connectar els Estats Units amb el Regne Unit. La reina Victòria va commemorar l’ocasió amb un missatge a l’aleshores president americà, James Buchanan, que va trigar disset hores a transmetre’s.

Des de llavors s’han inventat diverses tecnologies sense fil i via satèl·lit, però els cables segueixen sent la manera més ràpida, eficient i barata d’enviar informació a través dels oceans. Però fins i tot així no és tan barata: Google no va revelar el cost del seu projecte a Xile, però els experts diuen que aquest tipus d’obres submarines costen fins a 350 milions de dòlars, en funció de la llargada del cable.

A l’era moderna les companyies de telecomunicacions van estendre quasi tot el cablejat, però a l’última dècada els gegants tecnològics de Silicon Valley n’han agafat les regnes. Google ha invertit en uns catorze cables a nivell global. Amazon, Facebook i Microsoft tenen inversions en altres cables que connecten els seus centres de dades a l’Amèrica del Nord, l’Amèrica del Sud, Àsia, Europa i l’Àfrica, segons afirma la consultora TeleGeography.

Els països veuen en els cables submarins una infraestructura crítica i els projectes fins i tot han sigut objecte de disputes geopolítiques. El 2018 Austràlia va treballar per bloquejar la companyia tecnològica Huawei en la construcció d’un cable que havia de connectar Austràlia amb les illes Salomó: tenia por que això permetés al govern xinès intervenir les seves xarxes de comunicació.

El capità Yann Durieux va dir que una de les seves principals responsabilitats consistia a mantenir alta la moral de la tripulació durant les setmanes que passen al mar per estendre el cablejat. Construir la infraestructura del nostre món digital és molt laboriós.

El vaixell que mai no dorm

El Durable, amb 53 habitacions i 60 banys, pot acollir fins a 80 tripulants. L’equip es divideix en torns de dotze hores, de manera que als passadissos hi ha senyals que comminen a guardar silenci: sempre hi ha algú dormint.

L’embarcació carrega prou subministres per estar a alta mar uns 60 dies: 200 barres de pa, 500 litres de llet, 500 quilos de pollastre i 800 quilos d’arròs. Hi ha 300 rotlles de paper de cuina, 500 rotlles de paper de vàter, 700 barretes de sabó i quasi 300 quilos de detergent de roba. Les begudes alcohòliques no estan permeses a bord.

El mal temps és inevitable. Les onades assoleixen els sis metres d’alçada, cosa que obliga el capità a ordenar que es talli el cable submarí perquè l’embarcació pugui dirigir-se a aigües més tranquil·les. Quan les condicions milloren, el vaixell torna a la zona, recuperen el cable -que havien deixat amarrat a boies flotants-, tornen a unir els brins i segueixen amb l’estesa.

“Encara em marejo”, confessava Walt Oswald, un tècnic que porta vint anys estenent cables des de vaixells. Fa servir un pegat darrere l’orella que l’ajuda amb les nàusees. “No és una feina per a tothom”.