NOUS FORMATS

Una gran història d’amor

El Miniput porta 23 anys mostrant els programes més innovadors de la televisió pública mundial

Diuen que l’Input, la trobada internacional que cada any se celebra en una ciutat diferent del món (aquest any a Salònica, Grècia) i on es presenten davant de professionals de tot el món els programes de la televisió pública més innovadors, experimentals o polèmics que s’han fet últimament, té el seu origen en una història d’amor.

Segons explicava Paco Escribano, es veu que fa uns 40 anys dos creadors de televisió -un americà i una europea, o a l’inrevés-, que tenien muntada la seva vida i les seves carreres professionals en els seus països respectius, es van enamorar i van quedar que, per tenir una excusa per veure’s almenys una vegada a l’any, muntarien un festival de televisió, un any als Estats Units i el següent al nostre continent.

No sé si la parella continua veient-se, però, en tot cas, aquesta història d’amor va tenir, per dir-ho d’una manera carrinclona, un fill català, el Miniput, que fa 23 anys el mateix Escribano va ajudar a néixer a Barcelona. En cada edició, el sector presenta una selecció dels millors programes del festival mare de l’any en curs.

El Miniput és, ell mateix, un gran acte d’amor a la televisió pública. “Ens estimem la televisió”, ens diu cada any el festival. I per això ens presenta els programes escollits a la gran pantalla del teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Veure televisió en una gran pantalla, en una sala enorme plena de gent, converteix els programes que s’hi mostren en un esdeveniment audiovisual, cultural i, de vegades, també polític. A la gran pantalla, tot, a part de ser més gros, és més important, més potent, més únic. Tot impressiona o emociona més. I, a més, sembla més respectable.

Dissabte, doncs, durant unes 11hores i davant d’un públic jove i de majoria clarament femenina -de la mateixa manera que la majoria d’estudiants de comunicació audiovisual són dones, no sé per què-, el Miniput ens va emocionar i ens va fer patir, ens va fer riure, va indignar-nos i, fins i tot, ens va fer plorar, amb programes de tota mena (documentals, sèries dramàtiques, concursos, reality shows...) que tenien un denominador comú: tots et feien plantejar-te preguntes, tant sobre el món que ens envolta com sobre la mateixa televisió i la seva influència cultural, política i moral. O immoral.

I les preguntes sobre la moralitat-o la immoralitat- sorgien, sobretot, davant formats televisius que juguen d’una manera desacomplexada, i de vegades inquietant, amb la frontera entre realitat i ficció, entre vida i espectacle.

Programes com Sorry voor alles (Perdó per tot això) de la televisió pública flamenca, que segueix una persona durant un mes sense que ella ho sàpiga i li fa viure situacions que ella no sap que són fictícies, inventades, guionitzades. De bon rotllo, això sí. Un Sorpresa, sorpresa, el programa de la televisió del Quebec que va tenir versions per tot el món, portat molt més lluny.

O programes com Petra dates the world (La Petra lliga per tot el món), d’una televisió pública danesa, en el qual una periodista surt a lligar arreu del món. Amb aquella alegria. I amb aquelles cerveses. I ens ho explica. Abans i després d’haver fet l’amor.

Alguns formats presentats al Miniput

‘Death in the terminal’ (Israel)

Basant-se en les imatges gravades per càmeres de videovigilància i per alguns mòbils de vianants,
passades una vegada i una altra, el programa analitza un atemptat terrorista en una estació d’autobusos d’Israel. I veiem com reaccionen els que són allà, alguns ens expliquen què van fer i per què, i ens esfereïm quan veiem que els policies disparen, apallissen i maten un eritreu que, en aquella situació de pànic extrem, confonen amb el terrorista. Una reconstrucció emocionant i colpidora feta a l’estil de l’anomenat efecte Rashomon: moltes perspectives i un sol esdeveniment.

‘Myescape’ (Alemanya)

Un documental extraordinari muntat amb les imatges que refugiats de Síria, l’Afganistan i Eritrea van enregistrar amb els mòbils durant la seva fugida cap a Alemanya. Un d’ells és un nen afganès de 12 anys que viatja amb el seu oncle. Travessen deserts a peu, els atraquen bandits libis, paguen milers de dòlars a traficants turcs, viatgen enxubats a les caixes de camions, passen dies i dies en llocs insalubres i plens de porqueria, esperen les llanxes que els portaran a Lesbos, travessen el Mediterrani... Alemanya en va acollir un milió.

‘The quiz show’ (Dinamarca)

Una mena de 'talk show' humorístic en què dos polítics danesos de partits oposats asseguts darrere
d’una taula, a banda i banda d’una presentadora punyent i 'marxosa, han de respondre les preguntes sobre l’actualitat política que ella els planteja ajudant-se de gravacions de televisió. Davant d’un públic que aplaudeix, riu i crida, tots dos oponents han de mostrar la seva velocitat, agudesa, informació i sentit de l’humor, a part de deixar de banda el sentit del ridícul per aconseguir sortir-ne indemnes.

Més continguts de