Les filtracions dels CDR: ¿investigar els periodistes o els filtradors?

La vulneració del secret de sumari obre el debat sobre els límits del dret a la informació

ALBERT CASTELLVÍ / ALEJANDRA PALÉS

El món del periodisme s’ha revoltat contra la decisió del jutge Juan Carlos Peinado, titular del jutjat d’instrucció número 41 de Madrid, de citar a declarar com a investigats dotze periodistes de vuit mitjans ( El País, El Mundo, Abc, La Vanguardia, El Confidencial, El Español, RTVE i la Cadena SER) per haver publicat informacions del sumari del cas dels membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) empresonats quan encara era secret. Els afectats estan citats a declarar divendres que ve.

El jutge imputa una dotzena de periodistes per les filtracions del sumari dels CDR

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ho ha qualificat d’"atac a la llibertat de premsa" i el president de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), Nemesio Rodríguez, ho elevava a un "atemptat" contra aquest dret.

La secció espanyola de Reporters Sense Fronteres (RSF) també ha mostrat el rebuig a la decisió judicial perquè "la custòdia dels sumaris correspon a la justícia, no als mitjans". L’organització recorda que, segons la doctrina del Tribunal Constitucional, el periodista està emparat "quan la informació publicada compleix dos requisits: ser veraç i d'interès públic". Segons RSF, en aquest cas “tots dos hi concorren”.

L’advocat Lluís de Carreras, membre i exsecretari general del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), i autor del llibre Las normas jurídicas de los periodistas, remarca que el TC ha avalat en unes quantes sentències que un periodista "doni informació a l’opinió pública encara que s’hagi extret de manera il·legítima pels que hi tenien accés, que són els que, en tot cas, haurien comès el delicte". De fet, segons l’advocat, el periodista té "el dret" i fins i tot "l’obligació, des del punt de vista ètic", d’explicar què sap si és "d’interès general". Segons la seva opinió, la decisió del jutge és "una animalada". "La filtració no la fa el periodista. Els periodistes no tenen accés al sumari i, per tant, és impossible que cometin el delicte –explica en declaracions a l’ARA–. Qui ha comès el delicte és qui, tenint accés al sumari, n'ha explicat informacions al periodista, i és aquest a qui han de perseguir!" De Carreras també recorda que la Constitució reconeix el secret professional dels periodistes, que els permet negar-se a revelar les seves fonts encara que els ho requereixi la justícia.

De tota manera, l’advocat Carles Viñas, especialitzat en dret de la informació, matisa que no és el mateix publicar documents que formen part del sumari, però que són anteriors a la investigació, que treure a la llum "altres coses que s’han generat durant el sumari, com ara la declaració d’un investigat", com ha passat en aquest cas. A més, segons ell, els periodistes han de garantir que les seves informacions no entorpiran la investigació judicial ni vulneraran la presumpció d’innocència dels acusats. Si algun d’aquests dos aspectes s’ha incomplert, diu Viñas, els informadors sí que podrien haver d’assumir responsabilitats. L’advocat també explica que l’any 2009 l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska (aleshores jutge de l’Audiència Nacional), s’havia mostrat partidari de reformar la normativa que regula el secret de sumari per endurir el càstig als periodistes que publiquessin informacions protegides.

Amb tot, Viñas reconeix que aquest cas amb prou feines tindrà recorregut. Per dos motius: primer, perquè en la informació publicada hi ha “un interès general evident” (i, per tant, quedaria emparada pel dret a la informació), i segon, perquè el tipus penal de revelació de secret de sumari “està previst per als funcionaris”, no per als periodistes.

La decisió del jutge no ha agradat ni a Alerta Solidària, l’entitat que porta la defensa de la majoria dels membres dels CDR empresonats i que havia defensat que s’investiguessin les filtracions. En un comunicat considera que la decisió d’investigar els periodistes en comptes dels filtradors demostra l’”enorme covardia” de les instàncies judicials, que no volen “afrontar la veritable responsabilitat en les filtracions, que recau en el mateix aparell de l’estat”. Així, la plataforma recorda que les informacions es van filtrar en un moment en què només tenien accés al sumari “personal o funcionaris del ministeri de l’Interior (en l’apartat policial) o bé de l’administració de justícia (ja fos des de la mateixa Audiència Nacional o des del ministeri fiscal)”. Alerta Solidària critica el tractament informatiu que alguns mitjans de comunicació han fet del cas, però remarca que la premsa “no és la responsable d’aquestes filtracions”.

La Fiscalia estudia impugnar la imputació

La Fiscalia es planteja actuar contra la decisió del jutge Peinado d’investigar els dotze periodistes que van publicar les filtracions: “Estem estudiant la possibilitat d’impugnar la resolució”, ha afirmat aquest dijous la fiscal general de l’Estat, María José Segarra. En declaracions als periodistes durant una visita a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, Segarra també ha explicat que havia tingut coneixement de la incoació del procediment a través dels mitjans, tot i que sí que tenia constància de la denúncia que la defensa dels CDR empresonats havia interposat perquè s’investigués el cas. De fet, va ser la Fiscalia la que va advertir que les filtracions no les havia d’investigar l’Audiència Nacional sinó un jutjat d’instrucció de Madrid.

Segarra no ha volgut expressar cap opinió personal sobre el cas, però sí que ha deixat clar que “la Fiscalia, des de la perspectiva de la defensa del dret a la llibertat de transmetre informació i opinió veraç, analitzarà aquesta incoació i les decisions que s’han adoptat per citar com a investigats determinats periodistes”.

La col·lisió amb la justícia: 5 casos a tot el món

El debat sobre la legitimitat de publicar informacions obtingudes a través de filtracions s’estén per tot el món. Repassem uns quants casos, tant pròxims com llunyans, en què per perseguir presumptes filtracions s’ha posat en joc la llibertat de premsa i s’ha amenaçat l’exercici de la professió.

Presó per publicar un document del Partit Comunista

La veterana periodista xinesa Gao Yu ha sigut empresonada tres vegades, dues d’elles després de ser acusada de filtrar secrets d’estat i publicar-los als mitjans on treballava. Després d’una primera detenció l’any 1989, quan l’alcalde de Pequín la va qualificar d'"enemiga del poble" , el 1993 va ser acusada de filtrar secrets d’estat i publicar-los en uns quants mitjans de Hong Kong. Condemnada a sis anys de presó, el 1999 se li va concedir la llibertat condicional per motius de salut. Dos anys abans, el 1997, la Unesco la va reconèixer amb el premi mundial de la llibertat de premsa Guillermo Cano

L’any 2014 la policia xinesa va tornar a detenir Gao Yu acusant-la d’haver obtingut un document del Partit Comunista de manera il·legal i d'haver-lo traslladat a una pàgina web estrangera, que el va publicar i el va fer circular. El text de la formació comunista –conegut com a Document número 9– qualificava de perill la democràcia institucional occidental i la promoció de valors com els drets humans i la llibertat de premsa, entre més aspectes. Tot i que els experts legals al·legaven que la informació publicada no podia ser un secret d’estat perquè una part del document ja s’havia publicat en mitjans oficials, va ser condemnada a set anys de presó. Actualment compleix condemna en forma d’arrest domiciliari.

A judici per publicar informació sota secret de sumari

L’any 2016 els periodistes del diari Abc Pablo Muñoz i Cruz Morillo es van asseure al banc dels acusats per fer front a una petició de dos anys i mig de presó de la Fiscalia per un presumpte delicte de revelació de secrets. Els periodistes havien publicat una conversa telefònica entre dos investigats en el marc de l’operació Tarantel·la contra la Màfia italiana. Un d’ells hi explicava que havia parlat amb Luis Bárcenas, extresorer del PP, i que aquest li havia dit que "política i Màfia són el mateix". La intervenció telefònica es va produir el 25 de març del 2013 i els periodistes no van publicar la informació fins a l’11 de juliol del 2014, quan els afectats per la punxada telefònica ja havien sigut arrestats i l’operació Tarantel·la havia donat els seus fruits. Per a la causa contra els periodistes, el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu va ordenar rastrejar els seus registres de trucades.

Un mes després del començament del judici la Fiscalia va reconsiderar la posició i va retirar l’acusació contra els periodistes per revelació de secrets, perquè entenia que els fets no eren constitutius de delicte.

Regne Unit: publicar filtracions és un delicte?

Aquest juliol el cap de la divisió antiterrorista de la Policia Metropolitana de Londres, Neil Basu, va amenaçar amb tractar com a delicte la publicació d’informacions filtrades després que el Mail on Sunday fes públiques comunicacions entre l’ambaixador del Regne Unit als Estats Units, Nigel Kim Darroch, i el govern britànic, en què es qualificava Donald Trump d'"inepte i insegur". "Recomanaria a tots els propietaris, editors i directors de mitjans de no publicar informacions del govern filtrades que tinguin en possessió o que se’ls ofereixen, i donar-les a la policia o al seu propietari legítim, el govern". El cas de Darroch va acabar amb la dimissió del diplomàtic i amb l’obertura d’una investigació sobre l’autoria de la filtració per part de Scotland Yard.

Les paraules de Basu van generar rebombori. L'entitat Reporters Sense Fronteres el va acusar de voler limitar la llibertat de premsa agafant-se a la seguretat nacional, i Boris Johnson, que encara no era primer ministre, va assegurar que perseguir judicialment els periodistes tindria un "efecte esgarrifós" en la democràcia. Tot i que Basu no es va retractar del tot, sí que va voler matisar les seves declaracions assegurant que la Policia Metropolitana "respecta els drets dels mitjans i no té cap intenció d’evitar que els directors publiquin informacions d’interès públic per a la democràcia".

Mòbils requisats per investigar filtracions del cas Cursach

El desembre del 2018 la policia espanyola va requisar els telèfons mòbils de dos periodistes d’Europa Press i el Diario de Mallorca per ordre del jutjat d'instrucció número 12, que investiga va el cas Cursach. La policia es va presentar a la redacció del Diario de Mallorca per endur-se la documentació del periodista Kiko Mestre, que havia accedit a una peça secreta del sumari sobre el cas que afectava el principal empresari del món de l'oci de les Balears, Bartolomé Cursach. Els agents també van visitar la seu d’Europa Press per exigir a la periodista Blanca Pou que entregués la documentació que tingués relacionada amb el cas, cosa que no va fer emparant-se en el seu dret professional de no revelar les fonts d’informació.

Posteriorment els dos mitjans van presentar una querella al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears contra el jutge Mi q uel Florit, que havia ordenat la confiscació de material d’aquests dos mitjans de comunicació relacionats amb el cas Cursach. En els dos casos la querella era per presumptes delictes de prevaricació judicial, contra la inviolabilitat de domicili i contra l’exercici del dret al secret professional dels periodistes. Mentre s'espera que comenci el judici contra ell, el jutge Florit ha començat a tramitar la jubilació anticipada.

La policia entra a la televisió pública australiana

El jun y passat la Policia Federal d’Austràlia va entrar a les oficines de l'Australian Broadcasting Corporation (ABC), la televisió pública del país, amb una ordre de cerca que els autoritzava a buscar-hi material i registrar e-mails i altres comunicacions relaciona des amb "denúncies de publicació d’informacions classificades" que s’haurien utilitzat en el documental The Afghan files. El reportatge treia a la llum assassinats de civils desarmats i nens i conductes irregulars de les forces especials australianes desplegades a l’Afganistan. La peça també citava documents militars en què es mostrava preocupació pel deteriorament de l’exèrcit i la seva voluntat d’ignorar el mal comportament dels oficials. " Per a les persones que treballem als mitjans, a vegades sona una mica com un clixé parlar de la llibertat de premsa, però cal recordar que és extremadament inusual utilitzar una ordre de cerca en un mitjà i és extremadament seriós", va assegurar Craig McMurtrie , director de l'ABC, que va afegir que el reportatge era clarament una peça d’interès públic.

"També hem de pensar en els informadors. És difícil quan els secrets del govern, coses que el govern no vol que se sàpiguen, acaben sent de domini públic, però forma part de la nostra feina com a periodistes i és en clar interès del públic, com en el cas de The Afghan files", va explicar.

Més continguts de