LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

La meitat de la llei Fraga encara és vigent

La norma franquista que regula el sector de la premsa no ha estat derogada en 40 anys de democràcia

El text legal que regula el sector de la premsa a l’Espanya del 2019 és el mateix que hi havia fa 50 anys. Es tracta de la llei 14/1966, anomenada oficialment de premsa i impremta però que popularment es coneix com a llei Fraga, en referència al seu principal impulsor, l’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga. Aquella norma, signada per Francisco Franco, mai no ha estat derogada, i encara avui fixa, almenys en teoria, el marc legal en què actua la premsa escrita. Des de la mort del dictador, la llei ha estat mutilada en diverses ocasions, i 35 dels seus 72 articles han quedat anul·lats. Però més de la meitat del text encara és plenament vigent.

Així, la llei continua fent referència, tant en el preàmbul com en el seu article primer, al Fuero de los Españoles i a la Ley de Principios del Movimiento Nacional, dues de les normes fonamentals del règim franquista, que van quedar abolides amb l’entrada en vigor de la Constitució, el 1978. Crida l’atenció, també, que l’article tercer, que d’entrada prohibeix la censura prèvia, permeti encara aplicar-la en situacions com l’estat d’excepció o de guerra. Això, de fet, va en consonància amb el que estableix la carta magna, que permet suspendre la llibertat d’expressió i d’informació en aquestes circumstàncies excepcionals.

En qualsevol cas, segons l’advocat Lluís de Carreras, expresident del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i membre del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), avui dia aquesta llei “no serveix per a res, excepte en alguns aspectes que no tenen a veure amb la llibertat d’expressió o d’informació”. I continua: “Les lleis franquistes van quedar derogades totalment o parcialment amb la publicació de la Constitució. La llibertat d’expressió i d’informació estan recollides a l’article 20, i això passa per sobre de les lleis anteriors. El que queda vigent de la llei Fraga són coses de tipus administratiu”. L’advocat Carles Viñas, especialitzat en dret de la informació, hi coincideix: “No hi ha cap dret fonamental que es vegi afectat per aquesta llei”, subratlla.

Entre els punts que de moment no han perdut la vigència hi ha els que fan referència a la figura del director, a qui el text converteix en “responsable de totes les infraccions que es cometin a través del mitjà informatiu al seu càrrec”. “És una llei molt poc utilitzada, però aquest article sí que s’ha invocat en alguns casos, i hi ha una sentència del Tribunal Suprem de l’any 1990 que en declara la vigència”, explica Viñas.

De fet, la llei dibuixa, en l’article 65, una cadena que permet imputar la responsabilitat civil subsidiària dels possibles delictes comesos per la publicació de determinats continguts a “l’empresa periodística, editora, impressora i importadora o distribuïdora d’impresos estrangers”, un precepte al qual s’ha recorregut en alguna ocasió durant l’època democràtica. L’any 2008, per exemple, els editors de la revista Leer van ser denunciats per haver reeditat un llibre del 1981: el demandant assegurava que l’autor (que aleshores ja havia mort) havia injuriat la seva mare (també desapareguda). La justícia va acabar tombant la demanda, però no perquè considerés fora de lloc culpar els responsables de la reedició, sinó perquè feia massa temps de l’aparició original del llibre. Aquell cas va motivar la publicació d’ un comunicat per part del Comitè Mundial de la Llibertat de Premsa (WPFC, en anglès), una organització que reuneix 43 entitats de defensa d’aquest dret arreu del món, en què es lamentava la vigència d’“una de les lleis més retrògrades i repressives de la legislació espanyola”. En aquell document, el director de projectes del WPFC, Javier Sierra, definia la llei Fragacom “un estatut repressiu fruit d’una era repressiva que atempta contra els més bàsics postulats internacionals de llibertat de premsa”.

Sierra és autor d’ un estudi sobre les limitacions de la llibertat de premsa a Espanya en el qual lamenta que la llei 14/1966 suposa “una taca rància en les credencials democràtiques de l’Espanya del segle XXI” que “es manté en la legislació i, malgrat les seves freqüents reformes, conserva figures legals que no tenen lloc ni propòsit en qualsevol nació moderna i democràtica”.

Derogació tàcita

De tots els articles de llei Fraga, el primer que es va suprimir va ser el segon, que fixava els límits de la llibertat d’expressió i informació: el reial decret sobre aquesta matèria del 1977 ja en va formalitzar la derogació. Alguns punts van caure el 1979, i cinc anys més tard es van aprovar dues lleis que en van anul·lar una trentena més. A més, una sentència del Tribunal Constitucional del 1983 va considerar que dos articles que no havien estat explícitament derogats no podien ser aplicats perquè entraven en contradicció amb la Constitució.

Segons Carles Viñas, això es podria repetir amb altres preceptes que formalment continuen vigents però que difícilment es podrien aplicar avui dia, com ara l’article 6, que obliga els diaris a publicar les “notes, comunicacions i notícies” que l’administració consideri “d’interès general”, o el 70, que atribueix les competències per imposar sancions als mitjans al director general de Premsa, el ministre d’Informació o el consell de ministres, en funció de la gravetat. “En teoria aquests articles es podrien invocar, però el jutge podria determinar que han estat derogats tàcitament per la Constitució”, explica l’advocat.

Substituir la censura prèvia per la sanció posterior

La llei 14/1966, de 18 de març, va suposar, en el seu moment, un important pas endavant pel que fa a la llibertat de premsa sota el règim franquista. Fins a aquell moment, el sector periodístic estava regulat per una norma aprovada durant la Guerra Civil, l’abril del 1938, i que portava el segell de l’aleshores ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer. El nou text eliminava l’obligació de la censura prèvia vigent fins llavors i permetia a les empreses periodístiques escollir lliurement el seu director, una potestat que abans del canvi legal corresponia al govern, que també tenia capacitat per destituir els responsables de les publicacions.

Però al costat d’aquestes mesures la llei imposava nombroses restriccions a l’exercici del periodisme que deixaven la seva aparent voluntat oberturista en poc més que paper mullat: l’article 2 posava uns límits estrictes a la llibertat d’expressió, el 12 obligava a dipositar diverses còpies de qualsevol publicació al ministeri d’Informació abans de fer-ne difusió, i el 4 oferia als mitjans la possibilitat de consultar a l’administració si un determinat contingut es podia publicar sense vulnerar la llei. “La censura prèvia queda derogada, però vostè pot consultar què pot publicar i què no. Aquesta era la gran novetat”, diu l’advocat Lluís de Carreras, que considera que “la llei de premsa va continuar sent un topall a la llibertat i un sistema franquista per controlar els mitjans i fer-los por”. “La llei deroga la censura prèvia, però ho fa de manera fal·laç, perquè la substitueix per la sanció posterior”, afegeix Carles Viñas. Implícitament això convertia els directors, a qui s’atorgava el dret de veto, en una espècie de censors: ells eren els responsables d’assegurar-se que res del que publicava el seu mitjà traspassava els límits fixats per la llei, i si incorrien en tres infraccions podien ser apartats del càrrec.

Un any després de l’entrada en vigor d’aquesta llei es va aprovar l’Estatut de la Professió Periodística, que entre altres coses obligava els professionals del sector a estar titulats, col·legiats i inscrits en un registre oficial per poder exercir. Aquest punt i altres d’aquest document han quedat superats pels canvis legals, polítics i socials del país, però formalment aquesta norma tampoc no ha estat derogada. L’any 2004 IU va arribar a portar al Congrés una proposició de llei per posar al dia aquest Estatut, basant-se en un document aprovat quatre anys abans en una convenció d’organitzacions periodístiques de tot l’Estat. El text va ser admès a tràmit, però el seu recorregut parlamentari es va acabar aquí: durant quatre anys ningú li va fer cas, i quan es van dissoldre les Corts, el 2008, va quedar definitivament enterrat.

Què diu i què no diu la llei de premsa

Articles vigents

Preàmbul

“[...] Al posar en vigor aquesta llei no s’ha fet altra cosa que complir els postulats i les directrius del Movimiento Nacional, tal com han plasmat el Fuero [de los Españoles] i la Ley Fundamental [de Principios del Movimiento] [...]”

Article 1

“El dret a la llibertat d’expressió de les idees reconegut als espanyols a l’article 12 del seu Fuero s’exercitarà quan es difonguin a través d’impresos [...]”

Article 3

“L’administració no podrà aplicar la censura prèvia ni exigir la consulta obligatòria, excepte en els estats d’excepció i de guerra [...]”

Article 6

“Les publicacions periòdiques hauran d’inserir [...] les notes, les comunicacions i les notícies d’interès general que l’administració i les entitats públiques considerin necessari divulgar [...]”

Article 33

“Un estatut de la professió periodística regularà els requisits per a l’exercici d’aquesta activitat, entre els quals el de professionalitat, prèvia inscripció al Registre Oficial [...]; el de col·legiació, integrada en l’organització sindical [...], i el d’atribució a un jurat d’ètica professional de la vigilància dels seus principis morals”

Article 36

“No podran ser directors: [...] els condemnats judicialment per tres o més infraccions en matèria de premsa; [...] els sancionats administrativament tres o més cops per infracció greu, en el termini d’un any [...]”

Article 70

“La competència per corregir les infraccions correspon: al director de Premsa o d’Informació, les de caràcter lleu; al ministre d’Informació i Turisme, les de caràcter greu; al consell de ministres, les de caràcter molt greu”

Articles derogats

Article 2

“[...] Són limitacions [a la llibertat d’expressió i el dret a la difusió d’informacions]: el respecte a la veritat i la moral; l’acatament a la Ley de Principios del Movimiento Nacional i altres lleis fonamentals; les exigències de la defensa nacional, de la seguretat de l’Estat i del manteniment de l’ordre públic interior i la pau exterior; el degut respecte a les institucions i les persones en la crítica de l’acció política i administrativa; la independència dels tribunals, i la salvaguarda de la intimitat i de l’honor personal i familiar”

Derogat pel reial decret sobre llibertat d’expressió de 1977

Article 12

“[...] En el cas dels diaris es dipositaran deu exemplars de la publicació mitja hora abans, com a mínim, de la seva difusió, firmats pel director [...]”

Declarat nul pel TC el 1983

Article 64

“[...] Quan l’administració tingui coneixement d’un fet que pogués ser constitutiu de delicte comès per mitjà de la premsa, podrà [...] ordenar el segrest a disposició de l’autoritat judicial de l’imprès o publicació delictius allà on siguin, així com dels seus motlles per evitar-ne la difusió. L’autoritat judicial, tan aviat com rebi la denúncia, adoptarà la resolució que procedeixi respecte del segrest [...]”

Derogat per la llei de protecció dels drets fonamentals, del 1979

Article 69

“[...] Es podran imposar les següents sancions. Quan la responsabilitat afecti el director: [...] en les infraccions molt greus, suspensió de l’exercici de les activitats professionals d’un a sis mesos o multa de 50.000 a 250.000 pessetes [...]. Quan la responsabilitat afecti les empreses: [...] en les molt greus, suspensió de les publicacions periòdiques fins a dos mesos en els diaris, fins a quatre mesos en els setmanaris o publicacions quinzenals, i fins a sis mesos en les de menys freqüència [...]”

Facultats de suspensió suprimides pel reial decret sobre llibertat d’expressió de 1977

Més continguts de