LES SEQÜELES DE LA CENSURA

El fre a la llibertat d’expressió que viu Espanya alarma Europa

Diversos organismes internacionals han mostrat preocupació per l’auge dels casos de repressió

Lletres de rap que comporten condemnes de tres anys i mig de presó. Obres d’art retirades d’una fira. Tuits amb vells acudits de Carrero Blanco que se salden amb penes de presó que després ha d’anul·lar el Suprem. Un humorista radiofònic que ha d’anar a declarar al jutjat pel comentari d’un personatge. Un llibre sobre el narcotràfic, segrestat durant tres mesos a petició d’un exalcalde. Els casos de repressió contra la llibertat d’expressió s’amunteguen i plantegen la qüestió sobre si l’estat espanyol viu una etapa de regressió democràtica.

Una enquesta de l’abril del 2018 publicada per El Periódico mostrava que un 47% dels sondejats consideraven que hi havia “poca” o “gens” llibertat d’expressió, pel 52,2% que opinava que n’hi havia “bastanta” o “molta”. Preguntats sobre si la llibertat d’expressió està en retrocés a Espanya, el 61,9% dels enquestats responia que sí. I la xifra s’eleva fins al 85,8% a Catalunya, i al 73,5% en el cas del País Basc.

De fet, aquest retrocés ha començat a generar inquietud en l’escena internacional. En els últims temps, hi ha hagut nombrosos pronunciaments que manifesten l’alarma per l’evolució dels drets individuals a Espanya. Al gener, per exemple, el PEN Internacional criticava les “restriccions excessives” sobre la llibertat d’expressió, arran dels càrrecs contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que considerava desproporcionats. En el manifest hi havia la signatura del PEN Internacional i els 180 clubs PEN subscrits a l’organització.

També Amnistia Internacional va carregar, al març, contra la repressió. En un informe titulat Tuiteja... si t’atreveixes, recordava a l’Estat que, havent signat tractats internacionals de drets humans, està obligat a “respectar, protegir i promoure” drets fonamentals com és el de l’expressió. I lamentava la instrumentalització de l’article 578 del Codi Penal -sobre enaltiment de terrorisme- per “reprimir expressions d’índole política”. Per a l’organització, tot això acaba “limitant” l’espai de debat públic i de crítica.

En l’àmbit artístic també comencen a transcendir les cledes que imposa l’Estat. L’organització internacional independent Freemuse, en el seu informe anual, col·locava Espanya dins la llista de països on es vulnera la llibertat d’expressió artística. En concret, el col·locava al costat països com Rússia, l’Iran, la Xina, Cuba, el Marroc o Turquia, i era l’únic representant de la UE.

Mentrestant, el front judicial europeu també va fent la seva feina. Al novembre el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar que l’Estat havia vulnerat la llibertat d’expressió d’un jove que -en una roda de premsa- havia acusat de “tortures” dos policies després del desallotjament d’un centre social ocupat a Sevilla. El cas, però, es remunta al 2007 i evidencia la lentitud amb la qual les institucions europees poden corregir els excessos de la judicatura espanyola. El mateix es pot dir del cas de la crema de fotografies dels reis Joan Carles i Sofia: al març del 2018 va condemnar l’Estat per haver multat els autors de l’acció. L’afer datava d’onze anys enrere.

A partir d’aquí, l’ARA s’ha preguntat per a aquest dossier quines són les seqüeles que deixa la censura en les persones que l’han patida. S’autocensuren? Reaccionen amb més determinació? Pateixen l’ostracisme de les empreses o les institucions? Hem demanat a una desena de persones que s’han vist assenyalades pel dit censor que relatessin, en primera persona, com n’han sortit de tot aquest procés. Tot i que cada cas és diferent -i les formes que pren la repressió, múltiples, imaginatives i variades-, en molts casos hi ha conseqüències que van més enllà de la multa, el segrest o la condemna.

Més continguts de