La lliçó més discreta de la polèmica pel documental sobre Rosell
BarcelonaLa compareixença parlamentària aquest divendres de l’excap d’esports de la Corporació, Christian Garcia, tanca d’alguna manera la polèmica generada per l’emissió de l’entrevista a TV3 del cas Rosell i sobre la qual s’han escrit rius de tinta les últimes setmanes. L’afer s’ha analitzat des de molts angles –alguns dels quals interessats–, com ara l’oposició entre laportistes i rosellistes, entre postconvergents i Esquerra, entre el director d’esports i el director de la televisió, etcètera. Però hi ha un factor que potser hauria calgut subratllar més: la relació estreta i d’amistat profunda entre el director del reportatge –que hi va retirar la seva signatura– i l’expresident del Barça. Em sembla interessant perquè, al capdavall, assenyala un dels problemes del periodisme: la proximitat personal a les fonts pot facilitar-t'hi l’accés, però alhora dificulta –que no impossibilita– la teva capacitat d’intermediar entre la realitat i el públic.
Rosell va decidir que es deixaria entrevistar, en la seva primera ronda, per tres periodistes. I l’elecció la devia fer seguint el càlcul de quina tria li garantiria poder col·locar uns determinats missatges en els seus termes. Que TV3 hi apliqués correccions –una quinzena de persones van revisar la peça, segons Garcia– no deixa de ser el control de qualitat esperable en un mitjà, i encara més si és públic. El producte final era interessant, pertinent, rigorós i de qualitat, però tal com va passar amb l’entrevista d'Évole –un altre dels escollits, juntament amb Santi Nolla– persistia la sensació que Rosell havia decidit massa el perímetre del terreny de joc. Ara bé, cal ser conscients que l’alternativa a això era perdre la semiexclusiva. Ho dic perquè sobre el cas he llegit molts plantejaments maximalistes malgrat que, precisament, si alguna cosa ensenya aquesta polèmica és la dificultat de mantenir equilibris que són delicats i multilaterals.
