Lluís Gendrau: “L’‘Enderrock’ ha transcendit la música per implicar-se en el país”
Entrevista a l'editor de la revista 'Enderrock', que aquest mes compleix 25 anys als quioscos
BarcelonaVa començar escrivint-hi, va ascendir a cap de redacció, es va convertir en director i, més tard, en editor. Així que és just atribuir a Lluís Gendrau bona part del mèrit d'haver aconseguit que l''Enderrock' celebri aquest mes 25 anys de presència als quioscos. Aquest dimecres, l'Antiga Fàbrica Damm acull la festa de l'aniversari, coronada per l'emissió del documental 'Les cançons del 68', d'Albert Lloreta. La revista ho celebra també amb un número doble que inclou el rànquing de les cent millors peces de la Nova Cançó, amb 'L'estaca' de Lluís Llach al número 1.
Què veu quan mira enrere?
Doncs que hem treballat dur i fort per portar a la gent la crònica del rock català. Nosaltres vam dir, l'any 2001, que el rock català havia mort, i va ser aleshores quan vam començar a reinventar la revista. Vam veure que s'obrien molts fronts i molts estils musicals. I així, avui, més que una revista som uns productors de continguts que ens hem situat en un espai central en el món de la música en català. I ens hem obert a nous públics, més enllà dels del rock.
L''Enderrock' és una revista de música... però no només.
És que el pop i el rock transcendeixen més enllà de l'escolta. De la mateixa manera, l''Enderrock' ha transcendit la música per implicar-se en el país i tot el que li passa.
Han arribat a l'estabilitat?
No hem deixat de patir. Encara avui, la dificultat per tirar endavant és absoluta. Els temps que corren no hi juguen a favor, i tampoc no hi ajuda el pobre suport públic que té la cultura, especialment la música. Però nosaltres seguim arriscant, mes a mes, intentant sorprendre el lector. Ara, es veritat que hi ha hagut molts moments de pensar que ho havíem de deixar córrer. O algun mes que no podíem pagar els sous. O que vam constatar que no hi ha prou base social per créixer. Però el nostre secret és l'esperit de la redacció. La qualitat del producte és el 50%, però l'altre 50% és la passió que hi posem.
Quina és la portada més arriscada que ha firmat?
Cada mes és un risc. A vegades, perquè apostes per un artista desconegut. En altres casos, potser és massa conegut i tens la urgència d'explicar alguna cosa nova, que no sigui la que les xarxes ja fa dies que van compartint.
I la portada preferida?
Sona a tòpic, però m'agrada la portada d'aquest número, que és una doble portada. La primera recull algunes de les millors primeres pàgines de la història de la revista. I la segona és un dibuix del Pascal Comelade farcit de referents, des de l'ampolla d'Anís del Mono fins a Lluís Llach. La revista vol significar la continuïtat amb els músics i amb el país. En aquest país, les cançons continuen sent de la gent i serveixen per transformar la societat. La revista es vincula a aquesta idea i ho expressem amb el paper, però també quan fem un documental, quan tirem endavant els premis Enderrock o amb el concurs de maquetes.
S'imagina un 'Enderrock' sense paper?
No, en cap cas. En això sí que em sento radical. Avui dia es venen molts LP de vinil, fins i tot en compra gent que no té tocadiscos. El paper és fonamental, per molt que vulguem connectar amb nous públics i amb noves finestres. De fet, molta gent no sap que fem la revista en paper!
Hi és des del número zero. Sent la temptació de passar a altres projectes?
Em vol jubilar, ja? [Riu] Vam muntar la revista un grup de periodistes universitaris entre els quals hi havia Gaspar Hernàndez, Martí Gironell, Nando Cruz, Pere Pons... Vam posar-hi diners, en ple debat sobre la música en català, per tenir una revista i una veu des de la qual explicar la música en català, que vèiem eclosionar. I ha plogut molt, sí, però no es tracta de jubilar ningú, sinó de tenir sempre gent veterana i gent jove. Una revista de música sense gent jove a la redacció no s'entendria. Com podríem explicar, per exemple, com s'ho munten per viure la música els més joves que no tenen calers per anar a un concert? I està bé que hi hagi debat sobre si, per exemple, li hem de dedicar la portada a la Bad Gyal.
La repressió de l'estat espanyol s'expressa prou a través dels artistes de música en català?
I tant. Totes les entrevistes que fem des de fa un any permeten constatar que els grups catalans tenen al centre de la seva creació el que està passant al país. I això es nota en les composicions, però també en els directes, en l'actitud, en la connexió amb el públic. No hi ha cap grup amb un discurs creatiu aïllat d'aquesta qüestió, encara que parli d'amor. El clima actual afecta tant la producció com la creació.
