El màrqueting de Pedro Sánchez

BarcelonaSi m'ho permeten, aquesta vegada no comentaré les portades d'avui sinó les de dimarts, copades gairebé de forma unànime per Pedro Sánchez, fos amb el titular principal o amb la foto. De fet, dels diaris editats a Madrid i Barcelona l'ARA va ser l'únic que va ignorar Sánchez, amb el criteri que no havia fet cap anunci concret. En aquests casos, el periodisme ho té complicat per no caure en la trampa, ja que una reunió del president del govern espanyol amb els principals responsables patronals i sindicals sempre és notícia perquè no és un fet habitual. Ara bé, fins i tot els diaris que ho destacaven a portada advertien a l'interior que l'acte havia servit bàsicament per pressionar Pablo Casado perquè acabi donant suport als pressupostos (cosa que no ha fet) o, en el seu defecte, deixar-lo com algú que és tan poc patriota i moderat que rebutja donar suport al govern enmig de la pitjor crisi sanitària en un segle.

Sánchez és especialista en crear situacions que per a ell són un win-win. Guanya si Casado cedeix, i guanya també si no cedeix perquè aconsegueix desgastar-lo. I per això fa servir els mitjans de comunicació i la seva condició de president, ja que el que diu Sánchez és notícia fins i tot quan no diu res, perquè per això és el cap de govern. El que m'interessa remarcar és que mai fins ara els analistes polítics i de premsa havíem vist una utilització tan descarada del càrrec per jugar-hi políticament a través dels mitjans de comunicació. Des d'aquest punt de vista Sánchez és un polític postmodern, a anys llum d'un Rajoy al qual els mitjans li provocaven al·lèrgia, i més a prop d'un Emmanuel Macron o fins i tot un Boris Johnson, per als quals la política i la comunicació política no és que siguin dues cares de la mateixa moneda, és que són la mateixa cosa.