'El Mundo' assenyala un institut i el seu director

Amb nom i cognoms i amb fotografia de l'institut que dirigeix. Així explica El Mundo el cas d'un centre escolar a Manresa que es nega a aplicar la quota del 25% de castellà a les classes derivada de la sentència del Suprem. El verb del titular és "rebel·lar-se" i ja sabem què fa el sistema polític espanyol amb les rebel·lions. El diari que critica els assenyalaments torna a estendre l'índex. Ja ho va fer quan va retratar els mestres de Sant Andreu de la Barca, les denúncies contra els quals van quedar arxivades fa més de dos anys. El nom del director, que no és una figura pública, resulta en realitat irrellevant: no és ningú per al comú de lectors del rotatiu. Però publicar-lo suposa una evident càrrega d'estrès per a l'home. I, segons el discurs d'El Mundo, una pressió. Quan es parla d'assenyalar constitucionalistes, no queda mai clar qui és el fustigador en concret. En canvi, en el cas simètric no hi ha cap dubte: té NIF, seu social i acudeix cada matí als quioscos a departir sobre concòrdia.

Garzón, botxí o salvador

Un titular d'El Mundo: "La polèmica de Garzón aprofundeix en el forat de Podem en el món rural". O aquest altre, en el mateix sentit, a Moncloa.com: "Garzón arruïna la campanya electoral de Podem i del PSOE a Castella i Lleó". I encara un tercer, de Voz Pópuli: "La patinada de Garzón dispara PP i Vox i permetrà a Mañueco governar en solitari". En canvi, El Confidencial ho veu de manera diametralment oposada: "Garzón ressuscita Unides Podem a Castella i Lleó i li roba la bandera verda al PSOE". L'anàlisi política hauria de tenir al darrere arguments. Si no, és poca cosa més que lectura del marro del cafè. O, encara pitjor, que arts pitonisses: partidisme disfressat de periodisme.