"A nadie se obligó nunca a hablar castellano"

Un dels problemes a l’hora d’informar dels mastegots legislatius i judicials contra la immersió lingüística és que es parteix de la noció que, més enllà del que consigna el DOGC, la immersió existeix. Quan va transcendir la resolució del Suprem, just el mateix dia que es fixava una quota per a Netflix, moltes famílies devien pensar que ja firmarien perquè el castellà tingués el 25% a què obliguen ses senyories i no el 50% o més que registra la crua realitat en molts centres educatius.

En tot cas, els diaris catalans tendien a marcar negativament la notícia i la situaven en el relat del greuge: "El Suprem sumeix en un caos legislatiu la immersió" (El Periódico), "La immersió, sentenciada" (El Punt), "Estocada del Tribunal Suprem a la immersió" (ARA). A Madrid, en canvi, l'accent es posava, sobretot, en la desobediència anunciada pel conseller del ram. (Desobediència sobre allò que mai s'ha fet obeir, però ja m'entenen). Alguns exemples: "El Govern incomplirà la sentència que exigeix més castellà a classe" (El País), "La Generalitat es declara insubmisa lingüística i repta el Suprem" (Abc). El més passat de voltes potser era aquest de Crónica Global: "ERC sucumbeix a la imposició lingüística de Puigdemont". La immersió, aprovada el 1983 amb 106 vots a favor i una abstenció, apareix dibuixada aquí com a un caprici d'últimíssima hora de l'expresident. El titular el recolzen en aquell informe de l'exconseller Bargalló que deia que potser calia reforçar el castellà allà on l'ús social del català estava garantit. És a dir, en una part molt minoritària del país, (en termes de població i no pas de quilòmetres quadrats). "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano", va dir el rei Joan Carles I fa ja vint anys. Per si els professors en volen fer samarretes.