BarcelonaAIXÍ SÍ Que les famoses facin l’esforç de sortir de la seva zona de confort quan trepitgen la catifa vermella mereix un aplaudiment perquè enriqueixen la visió que té el públic generalista de la moda contemporània. Entre els vestidets negres avorrits però que queden bé en qualsevol acte i els excèntrics que si es porten fora de la passarel·la fan que sembli Carnaval tot l’any, hi ha un gruix d’opcions d’alta costura, molt experimentals i sovint afavoridores.
Amb aquesta mena de dissenys creatius però realistes els costurers es llueixen i fan que la moda avanci, tot i que no sempre són tan innovadors com podria semblar; de vegades arrelen al passat, i està bé que ho facin perquè per agafar embranzida i saltar primer s’ha de fer un pas enrere. És el cas del model que va portar dimecres l’actriu Emily Blunt (1) a la gala d’obertura de l’onzè Festival de Cinema de Dubai, aquest dues peces d’un llampant groc llimona firmat per Zuhair Murad. El color i el concepte de crop top l’ubiquen de seguida al segle XXI, però la silueta el transporta als anys 50, quan el New Look de Dior feia furor i totes les dones hipotecaven la seva respiració per encotillar-se i lluir cintureta (per cert, al Museu del Disseny que avui s’inaugura a les Glòries hi ha tota una planta dedicada a la indumentària on s’explica molt bé la lluita cos-moda des del segle XVIII). La cintura de Blunt, però, queda abandonada a la seva sort, a la vista de tots, i és un signe més de modernitat: el dissenyador es nega a oprimir-la i decideix embolcallar-la suaument amb un perímetre de tela similar al del top. Per lluir no sempre cal patir.
L’estilisme arrodoneix amb nota el look : les arracades i l’anell en forma de carràs de diamants grocs que ha creat Lorraine Schwartz combinen extraordinàriament bé amb la pedreria de flors grogues que adorna el vestit, i la manicura bordeus, d’un to més fosc que el pintallavis, li dóna un toc extra de modernor.
AIXÍ NO Una altra actriu que aquesta setmana ha sortit de la seva zona de confort estilístic és Felicity Jones (2), que va presentar a Londres la seva nova pel·lícula, La teoría del todo. El vestit firmat per Christian Dior Couture és absolutament neoretro per la unió d’una silueta típica del segle XIX amb teixits i estilisme gairebé futuristes, però l’experiment no surt tan esplèndid com l’anterior. La faldilla amb mirinyac i llargada al turmell és una invenció fantàstica. El problema és que res l’acompanya; la resta abaixa molt el nivell. La part superior sembla una samarreta de l’ outlet de Desigual (amb tots els respectes), amb la cremallera descentrada, una màniga brodada amb flors i l’altra amb dos pedaços. És un gran No. Si, per exemple, us podeu imaginar el look amb una camisa semitransparent de color lavanda com els pumps metal·litzats que porta als peus entendreu per què aquesta samarreta desvirtua tant la proposta de Jones.
