El dret a l'oblit amenaça d'incloure també notícies
BarcelonaAny 2008. Dos germans septuagenaris es barallen en un restaurant. Un agafa el ganivet de peix i l'hi clava a l'altre. El periodista Alessandro Biancardi va pensar que podria ser una bona història per a la seva modesta web de notícies locals. Dos anys i mig més tard, i emparant-se en la llei del dret a l'oblit, un dels germans exigeix que s'esborri aquesta història. El reporter, però, creu que preval el dret del públic a la informació i s'hi nega. Comença aleshores, segons relata el New York Times, una batalla legal i, sobretot, també el debat ètic sobre quin és l'abast d'aquest dret a l'oblit. Perquè, fins aleshores, se suposava que servia per demanar a Google que eliminés de les cerques els resultats que remetien a pàgines oficials: imaginem, per exemple, el cas d'un ciutadà anònim a qui li van embargar uns béns. Des del 2014, la companyia ha rebut 3,3 milions de sol·licituds d'esborrar resultats i n'ha acceptat el 45%. Però, en canvi, aquí es demanava no que se suprimís el resultat d'una cerca, sinó que s'esborrés directament una notícia. La decisió del tribunal italià, per tant, amenaça d'establir un precedent perillós. I tenim països com els Estats Units, el Brasil, el Canadà, Xile o Mèxic que estan considerant adoptar mesures similars.
Té sentit que algú sense perfil públic i que va patir un entrebanc anys enrere pugui netejar el seu passat. Imaginem que busca feina i una cerca a Google del seu nom li arruïna les possibilitats per una cosa ja pretèrita i enterrada. Però atemptar contra les hemeroteques i fer suprimir notícies suposa un canvi cultural sorprenent. Implica esborrar la història, per petita i intranscendent que pugui semblar. I obre una deriva perillosa, perquè els governs poden estar temptats, també, d'apel·lar al dret a l'oblit.
